L’ANTIQUARI JOAN CUYÀS

Joan Cuyàs i Sala (1873-1958) va ser un dels “anti­qua­ris de sagris­tia” de qui par­lava Fre­de­ric Marès, és a dir, d’aquells que a ini­cis del segle XX recor­rien el país com­prant retau­les, talles i quin­ca­lla diversa als mos­sens. Cuyàs va tre­ba­llar molt inten­sa­ment al Piri­neu, i cal recor­dar-lo com un dels pri­mers a adqui­rir fron­tals d’altar romànics, ales­ho­res encara poc valo­rats. L’estudi d’aquests anti­qua­ris és una branca de la història del col·lec­ci­o­nisme que a casa nos­tra no hem desen­vo­lu­pat fins no fa gaire, amb resul­tats pro­fi­to­sos perquè s’han fet apor­ta­ci­ons relle­vants sobre les obres amb les quals van mer­ca­de­jar.

Cuyàs va tra­gi­nar amb obres romàniques i gòtiques que avui estan al Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya, el Museu Epis­co­pal de Vic, el Museu de Lleida o, fins i tot, el Metro­po­li­tan Museum of Art de Nova York, la His­pa­nic Soci­ety of Ame­rica i el Phi­la­delp­hia Museum of Art, la qual cosa demos­tra que tenia nas i que reme­nava obres de nivell. Quan fa uns pocs anys vaig estu­diar la seva acti­vi­tat, una de les coses que em pro­po­sava era loca­lit­zar els seus des­cen­dents, per veure si podien apor­tar-me alguna infor­mació interes­sant. Em va cos­tar tro­bar-los, però vaig acon­se­guir-ho a través de l’esquela publi­cada arran de la mort de Cuyàs i de la recons­trucció de l’arbre genealògic fami­liar, que em va per­me­tre con­tac­tar amb dos nets, la Joana i el Car­les, i un bes­net, l’Antoni. Diria que es van que­dar de pedra i que els va emo­ci­o­nar que un des­co­ne­gut es pre­sentés a casa seva amb un munt de papers i infor­ma­ci­ons sobre l’avi Cuyàs. Aquesta sen­sació de fer des­co­brir a algú aspec­tes del pas­sat fami­liar que des­co­neix genera en l’inves­ti­ga­dor una gran satis­facció. Recordo, també, la inten­si­tat del mig­dia xafogós d’estiu, entot­so­lat, en què vaig visi­tar la tomba de l’anti­quari a Cal­ders, amb les ciga­les ame­nit­zant musi­cal­ment l’hora de dinar. Sota un sol de justícia, vaig topar amb la fre­dor de la làpida mortuòria d’un home amb qui no tinc vin­cle san­guini, però a qui con­si­dero gai­rebé de la família. Aquest amic a qui mai vaig conèixer va escriure unes memòries, inèdites, que em va ser impos­si­ble con­sul­tar quan el per­se­guia perquè s’havien extra­viat. Una llàstima, perquè es trac­tava d’un cas únic entre els anti­qua­ris cata­lans fins ara estu­di­ats. Però aquest Nadal, sis anys després, vaig rebre una foto via What­sApp acom­pa­nyada d’un breu “Sem­bla que han apa­re­gut!”. Era l’Antoni, el bes­net, que les havia tro­bat dor­mint el somni dels jus­tos en una caixa. Els sei­xanta-un folis meca­no­gra­fi­ats con­te­nen dades valu­o­ses d’obres impor­tants del nos­tre art medi­e­val, com per exem­ple, de la Mare de Déu que la tra­dició fa ori­ginària de Santa Maria de Bell­puig de les Ave­lla­nes i que actu­al­ment es con­serva al Museu de Lleida. Avui, gràcies a Cuyàs, no només cer­ti­fi­quem de manera defi­ni­tiva que l’obra pro­ce­deix d’aquest insigne mones­tir de la Noguera, sinó que des­co­brim que als escuts del pit lluïen les armes heràldi­ques dels com­tes d’Urgell, avui malau­ra­da­ment per­du­des. La història les ha esbor­rat, però les memòries de l’intrèpid anti­quari han fet que per­vis­quin.