Mentre enllestien la reedició del volum de Josep Ballarà Josep Simon i Mill. Quatre anys, tres mesos i onze dies a Mauthausen,Daniel Montañà i Josep Rafart es van adonar dels buits historiogràfics i de l’amnèsia o desmemòria pel desastre que va significar per als refugiats espanyols la pèrdua de la nacionalitat decretada pel sinistre Serrano Súñer, un dels primers ministres del Caudillo i nazi de primera generació. Moltes de les assembles, majoritàriament anarcosindicalistes, que havien anat a petar als camps de concentració francesos i que s’havien organitzat per col·laborar amb la République, van caure presoneres dels alemanys i, en ser considerats apàtrides, van ser deportats, com a jueus i gitanos, als camps de la mort dissenyats pels nacionalsocialistes, sobretot a Mauthausen i Gusen. Montañà i Rafart, amb el suport del Centre d’Estudis d’Avià, han gestat un diccionari molt útil, i ampliat, per saber el destí, la filiació i les vivències mínimes de tots aquells homes atrapats en un cul de sac de la història. El treball com a documentalistes també mereixeria una menció, perquè la feina va ser ingent i, en alguns casos, van aclarir biografies que havien quedat confuses en llibres com el popular de Montserrat Roig –i també al de Benito Bermejo i Sandra Checa–. Han passat els anys i es poden accedir a més arxius i biblioteques, sovint per internet, com especifiquen els autors al proemi inicial. La recerca de les fonts, ha estat, però, un dels objectius d’aquest volum majúscul, que hauria de figurar en la bibliografia dels nombrosos interessats en la repressió, o directament, extermini dels opositors a Franco arreu del món. A Sota les botes de Hitler. Berguedans als camps de concentració nazis, Montañà i Rafart han fet un exercici de síntesi –que s’hauria d’estendre a altres comarques catalanes i autonomies espanyoles– per resituar la memòria del desgavell posterior a la Guerra Civil. Caldria fer la comparativa entre els morts durant la contesa i la postguerra per obrir els ulls davant l’esforç sistemàtic dels franquistes per eliminar qualsevol possibilitat d’heterodòxia i per saber com ha repercutit aquest fenomen en la societat actual. Tot i l’intent inicial de fer un diccionari biogràfic de les persones que van visitar l’infern, els autors es van decidir finalment per ampliar la documentació de les vivències o de les mateixes fonts dels arxius alemanys. També hem de recordar que Montañà i Rafart han saltat per arxius internacionals fins a aconseguir un fresc d’on va desembocar la barbàrie. Cal especificar que també van recollir testimonis de supervivents o de familiars dels implicats. Així, la deportació es tracta d’una manera pròxima, no com un fet històric o una estadística freda dels imponderables de la guerra. Sovint es compara responsables de conflictes actuals amb el desastre que van provocar els alemanys i els seus aliats. Resulta grotesca la comparació perquè tal com demostren, un cop més, Rafart i Montañà, l’extermini va tenir una cara humana. Va ser mitjançant lleis infames de la mateixa Península que es va deixar desprotegits de qualsevol possibilitat de dret milers de republicans desemparats.

Passarà sense pena ni glòria, com tantes coses al país, però Sota les botes de Hitler és un volum modèlic.