EL MISTERI DE ‘CIMS BORRASCOS’

Cims borrascosos és una més que bella i terrible novel·la romàntica: els seus personatges són arrossegats per passions destructives als erms de Yorkshire, on va viure la seva autora, Emily Brontë, amb la família: la mare va morir jove i el pare era un pastor protestant a qui se li atribueix una rigidesa moral, però que no va impedir que les filles accedissin a la literatura (la casa era plena de llibres al seu abast) i que volia que fessin de mestres per guanyar-se la vida. En tot cas, pel que fa a Cims borrascosos, és inoblidable aquell amor més enllà de la mort de Heathcliff per Cathy Earnshaw que, un cop enterrada, fa que sempre més la senti com un fantasma: la passió ja havia sobreviscut al fet que ella es casés amb Edgar Linton. Heathcliff, adoptat pel pare de Cathy quan era un nen d’origen desconegut que vagava per Liverpool, és capaç de l’amor més absolut i de l’odi més extrem com a venjança per haver estat maltractat. Heathcliff sempre és l’Altre, rebutjat per la seva diferència fins i tot per ell mateix.

Emily, film amb què debuta com a directora l’actriu Frances O’Connor, comença amb una escena que imagina (és un retrat reconegudament ficcionat d’un personatge real) que, morint-se l’autora de Cims borrascosos, la seva germana Charlotte li recrimina que va escriure una novel·la horrorosa plena de personatges odiosament egoistes. Charlotte li pregunta d’on ho va treure, com va ser capaç d’escriure-ho. A partir d’aquí, amb un breu epíleg, el film s’estructura com un flashback amb un relat que, en certa manera, vol respondre a la hipotètica pregunta de Charlotte, l’autora de la també extraordinària Jane Eyre. S’hi fa present que Emily suporta malament la vida social amb els seus protocols: un “bitxo rar”, com a la seva diferent manera ho és Heathcliff. Encarnada de manera extraordinària per Emma Mackey (no puc evitar dir que crec que s’assembla molt a la poeta Blanca Llum Vidal), que fa que sempre mantinguem l’atenció en el seu rostre, Emily manté un vincle molt estret amb el seu germà Branwell, que vol ser escriptor, però que a diferència de les germanes, no té talent o potser el dilapida amb les seves addiccions (l’alcohol i l’opi) a causa de la seva profunda desesperança. És amb Branwell amb qui Emily espia els veïns, tal com ho fan Heathcliff i Cathy, de nens, a Cims borrascosos. Potser, encara que siguin molt diferents, també pot intuir-se una afinitat etílica i desesperada entre Branwell (amb qui Emily comparteix una escena preciosa, potser la més preciosa del film, en un moment en què s’acomiaden a través d’uns llençols estesos) i el germà de Cathy, Handley, que esdevindrà un borratxo desgraciat després de la mort de l’esposa.

Tanmateix, una relació fonamental que imagina Frances O’Connor, també autora del guió, és la d’Emily amb William Weightman, ajudant del seu pare a la parròquia. La ficció té les seves llicències i no importa que més aviat se suposi que el jove clergue va mantenir una relació amorosa amb Anne, autora d’Agnes Grey. Allò que importa per al film és que no s’acaba d’entendre el canvi d’actitud de Weigthman: les escenes de sexe són inesperadament lliures i, de sobte, apareix el sentiment de culpa. I també que, potser, la resposta a la pregunta de Charlotte és massa simple: seria per l’experiència i alhora la sublimació d’aquesta passió que Emily Brontë va ser capaç d’escriure una novel·la tan immensa. No hi va ajudar la literatura llegida? El misteri, però, resta, i no el resol una pel·lícula sensible que sap moure’s entre les formes acadèmiques angleses i una certa modernitat visual.