EL MISTERI DE ‘CIMS BORRASCOS’

Cims bor­ras­co­sos és una més que bella i ter­ri­ble novel·la romàntica: els seus per­so­nat­ges són arros­se­gats per pas­si­ons des­truc­ti­ves als erms de Yorks­hire, on va viure la seva autora, Emily Brontë, amb la família: la mare va morir jove i el pare era un pas­tor pro­tes­tant a qui se li atri­bu­eix una rigi­desa moral, però que no va impe­dir que les filles acce­dis­sin a la lite­ra­tura (la casa era plena de lli­bres al seu abast) i que volia que fes­sin de mes­tres per gua­nyar-se la vida. En tot cas, pel que fa a Cims bor­ras­co­sos, és ino­bli­da­ble aquell amor més enllà de la mort de Heath­cliff per Cathy Earns­haw que, un cop enter­rada, fa que sem­pre més la senti com un fan­tasma: la passió ja havia sobre­vis­cut al fet que ella es casés amb Edgar Lin­ton. Heath­cliff, adop­tat pel pare de Cathy quan era un nen d’ori­gen des­co­ne­gut que vagava per Liver­pool, és capaç de l’amor més abso­lut i de l’odi més extrem com a ven­jança per haver estat mal­trac­tat. Heath­cliff sem­pre és l’Altre, rebut­jat per la seva diferència fins i tot per ell mateix.

Emily, film amb què debuta com a direc­tora l’actriu Fran­ces O’Con­nor, comença amb una escena que ima­gina (és un retrat reco­ne­gu­da­ment fic­ci­o­nat d’un per­so­natge real) que, morint-se l’autora de Cims bor­ras­co­sos, la seva ger­mana Char­lotte li recri­mina que va escriure una novel·la hor­ro­rosa plena de per­so­nat­ges odi­o­sa­ment egois­tes. Char­lotte li pre­gunta d’on ho va treure, com va ser capaç d’escriure-ho. A par­tir d’aquí, amb un breu epíleg, el film s’estruc­tura com un flash­back amb un relat que, en certa manera, vol res­pon­dre a la hipotètica pre­gunta de Char­lotte, l’autora de la també extra­or­dinària Jane Eyre. S’hi fa pre­sent que Emily suporta mala­ment la vida social amb els seus pro­to­cols: un “bitxo rar”, com a la seva dife­rent manera ho és Heath­cliff. Encar­nada de manera extra­or­dinària per Emma Mackey (no puc evi­tar dir que crec que s’assem­bla molt a la poeta Blanca Llum Vidal), que fa que sem­pre man­tin­guem l’atenció en el seu ros­tre, Emily manté un vin­cle molt estret amb el seu germà Branwell, que vol ser escrip­tor, però que a diferència de les ger­ma­nes, no té talent o pot­ser el dila­pida amb les seves addic­ci­ons (l’alco­hol i l’opi) a causa de la seva pro­funda des­es­pe­rança. És amb Branwell amb qui Emily espia els veïns, tal com ho fan Heath­cliff i Cathy, de nens, a Cims bor­ras­co­sos. Pot­ser, encara que siguin molt dife­rents, també pot intuir-se una afi­ni­tat etílica i des­es­pe­rada entre Branwell (amb qui Emily com­par­teix una escena pre­ci­osa, pot­ser la més pre­ci­osa del film, en un moment en què s’aco­mi­a­den a través d’uns llençols este­sos) i el germà de Cathy, Hand­ley, que esde­vindrà un bor­ratxo des­gra­ciat després de la mort de l’esposa.

Tan­ma­teix, una relació fona­men­tal que ima­gina Fran­ces O’Con­nor, també autora del guió, és la d’Emily amb William Weight­man, aju­dant del seu pare a la parròquia. La ficció té les seves llicències i no importa que més aviat se suposi que el jove cler­gue va man­te­nir una relació amo­rosa amb Anne, autora d’Agnes Grey. Allò que importa per al film és que no s’acaba d’enten­dre el canvi d’acti­tud de Weigth­man: les esce­nes de sexe són ines­pe­ra­da­ment lliu­res i, de sobte, apa­reix el sen­ti­ment de culpa. I també que, pot­ser, la res­posta a la pre­gunta de Char­lotte és massa sim­ple: seria per l’experiència i alhora la subli­mació d’aquesta passió que Emily Brontë va ser capaç d’escriure una novel·la tan immensa. No hi va aju­dar la lite­ra­tura lle­gida? El mis­teri, però, resta, i no el resol una pel·lícula sen­si­ble que sap moure’s entre les for­mes acadèmiques angle­ses i una certa moder­ni­tat visual.