La coberta del llibre mostra la il·lustració d’un moll: quatre fanals i una filera de norais que es perd enllà, xuclada pel punt de fuga. És un dibuix d’una nuesa extrema. Sembla una punta seca. L’aigua reflecteix el fust tremolenc dels fanals. Res més. No hi ha cap altra ombra. Cap figura humana.

“El moll” és el títol del tercer dels relats aplegats a Els irredempts, tercer llibre de Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975). El moll com a espai d’intersecció entre el mar i la terra, entre la vida i la mort. Tots hi serem, al Port, amb la Desconeguda (i qui diu port, diu moll). El segon relat, “Linòleum”, ja havia assenyalat aquest espai com a desguàs (com a engolidor de l’existència, com a escenari de la fi). Però és en el tercer on queda perfectament delimitat com a lloc, a la vegada, de l’hàbit i de l’esglai, del passeig consuetudinari i del salt. El protagonista és un home que té una “convexitat dramàtica a l’esquena”. La línia corba sobre la qual tant han reflexionat, en llibres recents, pensadors com Adriana Cavarero i Josep Maria Esquirol, en aquest cas més aviat insinua el tall d’una dalla, un funest averany. “Es pot ferir amb el cos que desitja i no és desitjable i amb el cos que és desitjable i que no desitja.” Leopardi, geperut com aquest personatge, sublimava la seva mancança enfrontant-se a l’univers, despenjant-ne fruits primorosos de poesia com qui abasta fruita d’un arbre. El dramàtic protagonista de “Moll”, que ha deixat de fer classes i ara treballa en un museu, entra en contacte amb una visitant, hi parla. Sembla que hi ha una certa atracció. Però la dretor d’ella no acollirà la curvitat de l’home. Ell du la memòria de la dona “en textos breus massa purgats de matèria”. Escriu als marges. De fet, tots aquests irredempts són, més aviat, escriptors marginals: expulsats del text de la vida calma i joiosa, n’ocupen el marge. També és un expulsat textual el personatge del Pare del segon relat: l’home que ha enviudat i s’ha quedat amb dos fills, l’home que viu del llenguatge. I que ja no és sinó llegat: el d’uns poemes que ha deixat en morir.

Els irredempts parteix d’una concepció poètica del relat. El que pesa no és tant el fil argumental, el desenvolupament de la història, sinó la impressió dels fragments. La forma és pròxima, també, a l’escriptura lírica. No sé si podríem assimilar-la a “l’acte muscular d’escriure”. Potser sí: la prosa de Garcia Molina no té gens de greix. Són textos breus, purgats de matèria. Escarits. Reflecteixen (i aprofundeixen) molt bé el territori erm amb què ens familiaritzen les tres històries. Què hi pot créixer en aquell lloc de pèrdua, diu la citació de John Berger. La primera, “Solar”, explica la construcció d’una escola a l’extraradi d’una ciutat. No hi ha gota d’esperança. El relat m’ha fet pensar en Ádám Bodor i les seves pàgines tan descoratjadores sobre el districte de Sinistra. “El solar era una protuberància, un sobrant del sistema.” També sembla un element sobrant del sistema la família atípica de “Linòleum”. Són, els uns i els altres, individus sense redempció: els dos bessons d’aquest darrer, la comunitat “multiconfessional i suprababèlica” que forma l’alumnat de “Solar”, però també els professors que s’estavellen, una vegada i una altra, contra la realitat, contra qualsevol possibilitat de canvi. “Per què totes les coses, que encara eren coses noves, ja tenien una capa de rovell?” També és un irredempt, algú a qui se li nega l’esperança, el protagonista de “Moll”, que segurament no subscriuria, com el narrador de “Solar”, que “la ràbia i l’abandó poden ser molt cohesius”. Ell, un solitari empedreït, no té ningú amb qui consumar el desig de cohesió.

En un text de María Zambrano que he llegit recentment, hi vaig subratllar el concepte d’entrañamiento, que no tenim en català. Molts dels personatges del llibre manifesten aquesta pruïja d’abismar-se en si mateixos, perquè la realitat els repel·leix. És com si la societat els convidés, o els comminés, a no immiscir-se en els seus afers. Els pares dels bessons de “Linòleum” s’han conegut davant el tríptic Crucifixió, de Francis Bacon. La Mare, una dona de vida estroncada, no és sinó una projecció en la ment de la filla: “Era la destructora de la meva pila baptismal i l’arquitecta de la meva pira funerària.” Literatura de l’especulació, de la gravetat. Ni un gram de greix.