LA BARBÀRIE COMENÇA EN UN MATEIX

La coberta del lli­bre mos­tra la il·lus­tració d’un moll: qua­tre fanals i una filera de norais que es perd enllà, xuclada pel punt de fuga. És un dibuix d’una nuesa extrema. Sem­bla una punta seca. L’aigua reflec­teix el fust tre­mo­lenc dels fanals. Res més. No hi ha cap altra ombra. Cap figura humana.

“El moll” és el títol del ter­cer dels relats aple­gats a Els irre­dempts, ter­cer lli­bre de Cris­tina Gar­cia Molina (Gra­no­llers, 1975). El moll com a espai d’inter­secció entre el mar i la terra, entre la vida i la mort. Tots hi serem, al Port, amb la Des­co­ne­guda (i qui diu port, diu moll). El segon relat, “Linòleum”, ja havia asse­nya­lat aquest espai com a desguàs (com a engo­li­dor de l’existència, com a esce­nari de la fi). Però és en el ter­cer on queda per­fec­ta­ment deli­mi­tat com a lloc, a la vegada, de l’hàbit i de l’esglai, del pas­seig con­su­e­tu­di­nari i del salt. El pro­ta­go­nista és un home que té una “con­ve­xi­tat dramàtica a l’esquena”. La línia corba sobre la qual tant han refle­xi­o­nat, en lli­bres recents, pen­sa­dors com Adri­ana Cava­rero i Josep Maria Esqui­rol, en aquest cas més aviat insi­nua el tall d’una dalla, un funest ave­rany. “Es pot ferir amb el cos que desitja i no és desit­ja­ble i amb el cos que és desit­ja­ble i que no desitja.” Leo­pardi, gepe­rut com aquest per­so­natge, subli­mava la seva man­cança enfron­tant-se a l’uni­vers, des­pen­jant-ne fruits pri­mo­ro­sos de poe­sia com qui abasta fruita d’un arbre. El dramàtic pro­ta­go­nista de “Moll”, que ha dei­xat de fer clas­ses i ara tre­ba­lla en un museu, entra en con­tacte amb una visi­tant, hi parla. Sem­bla que hi ha una certa atracció. Però la dre­tor d’ella no aco­llirà la cur­vi­tat de l’home. Ell du la memòria de la dona “en tex­tos breus massa pur­gats de matèria”. Escriu als mar­ges. De fet, tots aquests irre­dempts són, més aviat, escrip­tors mar­gi­nals: expul­sats del text de la vida calma i joiosa, n’ocu­pen el marge. També és un expul­sat tex­tual el per­so­natge del Pare del segon relat: l’home que ha enviu­dat i s’ha que­dat amb dos fills, l’home que viu del llen­guatge. I que ja no és sinó lle­gat: el d’uns poe­mes que ha dei­xat en morir.

Els irre­dempts par­teix d’una con­cepció poètica del relat. El que pesa no és tant el fil argu­men­tal, el desen­vo­lu­pa­ment de la història, sinó la impressió dels frag­ments. La forma és pròxima, també, a l’escrip­tura lírica. No sé si podríem assi­mi­lar-la a “l’acte mus­cu­lar d’escriure”. Pot­ser sí: la prosa de Gar­cia Molina no té gens de greix. Són tex­tos breus, pur­gats de matèria. Esca­rits. Reflec­tei­xen (i apro­fun­dei­xen) molt bé el ter­ri­tori erm amb què ens fami­li­a­rit­zen les tres històries. Què hi pot créixer en aquell lloc de pèrdua, diu la citació de John Ber­ger. La pri­mera, “Solar”, explica la cons­trucció d’una escola a l’extra­radi d’una ciu­tat. No hi ha gota d’espe­rança. El relat m’ha fet pen­sar en Ádám Bodor i les seves pàgines tan des­co­rat­ja­do­res sobre el dis­tricte de Sinis­tra. “El solar era una pro­tu­berància, un sobrant del sis­tema.” També sem­bla un ele­ment sobrant del sis­tema la família atípica de “Linòleum”. Són, els uns i els altres, indi­vi­dus sense redempció: els dos bes­sons d’aquest dar­rer, la comu­ni­tat “mul­ti­con­fes­si­o­nal i supra­babèlica” que forma l’alum­nat de “Solar”, però també els pro­fes­sors que s’esta­ve­llen, una vegada i una altra, con­tra la rea­li­tat, con­tra qual­se­vol pos­si­bi­li­tat de canvi. “Per què totes les coses, que encara eren coses noves, ja tenien una capa de rovell?” També és un irre­dempt, algú a qui se li nega l’espe­rança, el pro­ta­go­nista de “Moll”, que segu­ra­ment no subs­criu­ria, com el nar­ra­dor de “Solar”, que “la ràbia i l’abandó poden ser molt cohe­sius”. Ell, un soli­tari empe­dreït, no té ningú amb qui con­su­mar el desig de cohesió.

En un text de María Zam­brano que he lle­git recent­ment, hi vaig subrat­llar el con­cepte d’entrañami­ento, que no tenim en català. Molts dels per­so­nat­ges del lli­bre mani­fes­ten aquesta pruïja d’abis­mar-se en si matei­xos, perquè la rea­li­tat els repel·leix. És com si la soci­e­tat els con­vidés, o els com­minés, a no immis­cir-se en els seus afers. Els pares dels bes­sons de “Linòleum” s’han cone­gut davant el tríptic Cru­ci­fixió, de Fran­cis Bacon. La Mare, una dona de vida estron­cada, no és sinó una pro­jecció en la ment de la filla: “Era la des­truc­tora de la meva pila bap­tis­mal i l’arqui­tecta de la meva pira funerària.” Lite­ra­tura de l’espe­cu­lació, de la gra­ve­tat. Ni un gram de greix.