Crítica
Ociositat contra capitalisme
En pocs mesos han aparegut en català tres llibres d’assaig del professor coreà de la Universitat de Berlín Byung-Chul Han (Seül, 1959). La Magrana els ha inclòs al seu catàleg, No-coses, Infocràcia i darrerament Vita contemplativa. Elogi de la inactivitat. En un dels paràgrafs inicials d’Infocràcia, l’assagista assenyala: “Ara el que és decisiu per a l’obtenció del poder no és el control dels mitjans de producció, sinó l’accés a la informació, que permet la vigilància psicopolítica i el control i el pronòstic del comportament. El règim de la informació està vinculat al capitalisme de la informació, que es desenvolupa per arribar al capitalisme de la vigilància i redueix les persones a bestiar de dades i de consum.” Amb un discurs que bascula entre la denúncia, l’erudició i, sobretot, la necessitat de ser clar i concís, Byung-Chul Han ha avançat entre els lectors d’assaig europeus, prou cansats de tots els excessos dels postestructuralistes i marxistes diversos. Byung-Chul es mou amb la mateixa netedat expressiva d’un llibre d’autoajuda mentre el seu afany discursiu ens pot introduir Celan, Nietzsche, Adorno, Benjamin, Bachelard, Blanchot, Heidegger, Arendt, Agamben, Handke i el príncep dels situacionistes, Guy Debord, a qui aconsegueix fer comprensible. Byung-Chul Han ataca l’estat sense mostrar-se moralista o victimista. Simplement resulta poètic.
El resultat de Vita contemplativa –en traducció de l’alemany de Mar Albacar– és un assaig que insisteix en l’explícit subtítol, Elogi de la inactivitat, per demostrar-nos la màgia de l’ociositat, de la lectura, de les petites coses, de l’excursió o el passeig per contemplar el cel i els núvols. En definitiva, per poder pensar. Les cites s’uneixen de manera indefectible amb el discurs, que parteix de la premissa que “l’existència humana es veu absorbida incansablement per l’activitat”. Negant aquesta necessitat, Byung-Chul Han articula el seu recorregut a partir d’una tesi personal, que entronca amb altres formes del pensament passiu, inactiu: “Hem oblidat que la inactivitat, que no produeix res, representa en si mateixa una forma intensa i resplendent de vida. A la pressió del treball i el rendiment, cal oposar directament una política de la inactivitat, que fa possible l’aparició d’un temps lliure de debò.” Les cites, quasi aforismes, poblen el text des del primer moment: “Una vida autèntica comença en el moment en què desapareix la preocupació per sobreviure, la necessitat per la vida crua. L’objectiu últim és la inactivitat.” Com a teoria és estimulant, però el fet mateix de la creació, d’haver gestat el llibre, de llegir-lo i comprar-lo a un preu que estableix la indústria editorial, no és en si mateix un marc que s’oposa diametralment a l’ociositat i la inactivitat? Contradiccions que ens permeten obrir aquest meló gustós de teories laterals enmig del brogit dels cotxes, dels treballadors i d’un capitalisme que s’alterna amb la civilització de jubilats i desocupats que ens envolten i ens observen.
El talent excepcional d’Eddie Harris a l’Hamburg del 1988
El saxofonista Eddie Harris, acompanyat de Darryl Thompson a la guitarra, Ray Peterson al contrabaix i Norman Fearrington a la bateria, va signar una actuació prodigiosa a Hamburg el 1988, vuit anys abans de la seva mort a Los Angeles, i que ara recull NDR al seu catàleg. Nascut a Chicago el 1934, el seu pare era cubà i la seva mare, de Nova Orleans, és a dir, que duia la música a les venes. Amb una carrera amb alts i baixos, Harris va tocar amb els millors, per exemple enquadrat a les formacions d’Horace Silver, en una extraordinària improvisació amb Les McCann al Festival de Montreux o amb infinitat de músics de rock i blues com ara Steve Winwood, Jeff Beck i Albert Lee. Live at fabrik és un doble antològic del seu treball més inspirat. Posa la pell de gallina, perquè el saxo modula les notes mentre el grup ofereix un jazz adult, concentrat, essencial. La incorporació de la guitarra, en comptes del piano habitual, va ser un encert, perquè el ritme augmenta i els canvis insòlits van omplint cada tema, que adquireix una rellevància especial, com si fos un disc de hits de l’època. No se’l perdin perquè és la peça única d’un talent excepcional.
