PEN Català: la lluita continua
El 2022 va ser un any de commemoració per a la secció catalana de l’organització mundial que vetlla per la llibertat d’expressió: el segle d’existència prou que s’ho valia. El 2023, i amb una nova presidenta consolidada, mira al futur per encarar els nous reptes
-
Alguns dels membres del PEN Club exiliats i acollits a Roissy-en-Brie, entre ells Mercè Rodoreda (tercera per l’esquerra) i Francesc Trabal (quart per l’esquerra) PEN CATALÀ. -
La líder del moviment indígena Rigoberta Menchú va ser una de les personalitats que va donar suport a la Declaració Universal dels Drets Lingüístics. A la foto, amb Carles Torner (primer per l’esquerra), del PEN, i Aureli Argemí (segon per l’esquerra) PEN CATALÀ. -
Londres, 1923. Primer Congrés del PEN Internacional, amb presència catalana: a la taula que apareix en primer terme seuen Josep Maria Millàs-Raurell (girat i mirant a càmera) i Pompeu Fabra (a l’altra banda de la taula, el primer per la dreta) PEN INTERNATIONAL. -
Reunió del comitè executiu del PEN durant el Congrés Internacional de Barcelona del 1935. Hi representaven el PEN Català Carles Riba i Clementina Arderiu PEN CATALÀ. -
Cartell de Narcís Comadira per commemorar el Dia de l’Escriptor Empresonat del 2010, que se celebra cada 15 de novembre, amb actes arreu del món. PEN CATALÀ. -
Un bibliobús dels que s’utilitzaven per dur llibres al front, com el que va permetre als membres del Pen Català sortir del país el 1939 GABRIEL CASAS. -
PEN Català: la lluita continua. -
PEN Català: la lluita continua.
CLANDESTINS
“No va ser fins que va morir el dictador que el PEN Català va poder dur a terme les seves activitats sense amagar-se” LAURA HUERGA “Cal un PEN perquè defensa la llibertat d’expressió. Sinó, qualsevol vulneració d’un dret fonamental queda impune”Ara que hem deixat enrere la temporada de sopars corporatius en què colles de companys de professió seuen al voltant d’una taula i es posen a arreglar el món per oblidar-se’n tan bon punt canvien la taula per la pista i sona el primer hit trencamalucs, val la pena recordar un sopar que sí que va contribuir a fer el món una mica millor: el sopar que hi va haver al Ritz de Barcelona el 19 d’abril del 1922 i en el qual es va fundar la secció catalana del PEN Club. Seien a taula Josep Maria López-Picó (poeta i director de La Revista), Josep Maria Millàs-Raurell (poeta i traductor), Joan Crexells (filòsof i economista), Josep Maria Batista i Roca (antropòleg) i John Langdon Davies (poeta anglès). S’emmirallaven en les altres dues úniques branques existents, l’anglesa i la francesa, i hi compartien l’objectiu fundacional del PEN Internacional: configurar una fraternitat d’escriptors, amb l’esperança que si hi tornava a haver una guerra com la que havia sacsejat el continent fins feia només tres anys, almenys els escriptors dels dos bàndols poguessin dialogar, en lloc d’atiar el conflicte, i protegir el patrimoni cultural.
Els membres del PEN –en un primer moment poetes, assagistes i novel·listes, professions que utilitzaven la ploma (pen, en anglès)– pretenien fer, de la literatura, diplomàcia. Els membres del PEN Català, a més d’aquesta aspiració compartida, en tenien una de pròpia: posar la literatura i la cultura catalanes al mateix nivell que les de la resta de llengües del món. Ho van poder fer ben aviat, rebent al país figures internacionals com Luigi Pirandello i G.K. Chesterton, i participant en els congressos internacionals, en què el català era una llengua més, a l’altura de les que tenien suport estatal.
I no sabien que algun dia, a més, es convertirien en receptors de la solidaritat que ells mateixos, com a membres d’aquesta germandat, havien abocat el 1935 en els escriptors alemanys perseguits pel règim nazi, ja que l’entitat va fer costat als escriptors catalans que es van haver d’exiliar a causa de la Guerra Civil, tant ajudant-los a sortir del país com fent-los costat als països d’acollida.
Hem començat aquesta història al voltant de la taula d’un restaurant de luxe, però l’esperit del PEN té molt més a veure amb el que explicarem a continuació: un viatge en autobús. Bé, dos. El primer era en realitat un bibliobús, un d’aquells creats pel Servei de Biblioteques al Front per portar llibres als soldats, que va sortir del centre de Barcelona el 23 de gener del 1939, camí de la frontera francesa. Hi viatjaven, entre d’altres, Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Francesc Trabal amb alguns familiars i Joan Oliver i la seva dona. Pel camí van recollir Pompeu Fabra, que es refugiava en un poblet de costa. Els contactes internacionals del PEN van facilitar aquesta i altres sortides (dels 46 membres que tenia el PEN Català, 32 es van haver d’exiliar), però també l’arribada de paquets de menjar als seus socis i fins i tot de paper d’impremta, que escassejava: una partida enviada per l’entitat va permetre imprimir 3.000 exemplars d’un número de la Revista de Catalunya.
El segon viatge en autobús va tenir lloc trenta-quatre anys més tard, i suposava el retorn del PEN Català a casa, després de més de tres dècades d’exili en què la branca catalana de l’entitat internacional no va deixar d’existir, però va haver d’operar des de Londres, sota el comandament de Josep Maria Batista i Roca, que participava activament en els congressos i les reunions internacionals. En aquestes trobades, Batista i Roca explicava la situació d’Espanya i, en un moment en què el règim franquista volia convertir la literatura catalana en local i folklorista, la projectava al món com una literatura tan universal com les altres.
A partir del 1965, escriptors i intel·lectuals que havien pogut tornar de l’exili van començar a organitzar-se per reconstruir el PEN Català a Catalunya. El moment fundacional d’aquesta nova etapa arribarà el 4 de febrer del 1973, dalt d’un autobús turístic, el que va contractar Avel·lí Artís Gener, Tísner, amb l’excusa de dur una quarantena d’escriptors de visita al monestir de Poblet. Les dues hores i mitja de trajecte van ser molt profitoses: cadascun dels participants duia el vot delegat d’altres membres del PEN Català, i dins l’autobús van poder aprovar la constitució del restablert PEN Català i triar-ne la junta directiva, que va presidir Joan Oliver, amb Maurici Serrahima com a vicepresident i el mateix Tísner com a secretari. Joan Fuster i Josep M. Llompart eren a la junta representant el País Valencià i les Balears. La clandestinitat de l’operació (el xofer de l’autocar també militava en la causa) era obligada perquè el dictador seguia viu. No va ser fins que va morir, el 1975, que el PEN Català va poder engegar les activitats sense amagar-se’n. A partir de llavors, la branca catalana no va defugir el protagonisme en l’organització de congressos, el suport i l’acollida a escriptors perseguits, la denúncia de la marginació de les escriptores i l’impuls de comitès com el de Traduccions i Drets Lingüístics, la presidència internacional del qual ha estat en mans catalanes quatre cops en les darreres tres dècades: amb Isidor Cònsul (1993-1996), Carles Torner (1996-2002), Josep Maria Terricabras (2008-2014) i Simona Skrabec (2014-2020).
Cent anys en un llibre
La tasca del PEN Internacional al llarg d’un segle per defensar la llibertat d’expressió, protegir els que han tingut i tenen problemes per exercir-la i garantir la diversitat lingüística, a través dels comitès que ha anat posant en funcionament i dels centres PEN locals que s’han creat arreu del món (actualment n’hi ha més de 150 als cinc continents, tres a l’Estat espanyol: el català, el gallec i el basc), es pot resseguir amb tots els ets i uts al llibre PEN Internacional. Una història il·lustrada (Galaxia Guternberg, 2022), que es va publicar per commemorar el centenari de l’entitat, amb la coordinació de Carles Torner i Jan Martens.
L’obra, de la qual s’han fet edicions en dotze llengües, en té una en català amb un capítol dedicat al nostre centre PEN. A més dels episodis històrics, s’hi destaquen fites com l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics en una trobada a Barcelona el juny del 1996. “Per a mi, al marge del moment de la fundació, és el moment més rellevant de la història del PEN Català, i una de les grans fites del PEN Internacional, perquè va visibilitzar moltes comunitats oprimides a través de la llengua i, per tant, de la seva identitat cultural. I això que en aquell moment va ser una iniciativa catalana, ara és un dels eixos del PEN Internacional.” Qui ho explica és Laura Huerga, editora i presidenta del PEN Català des del juny del 2022, una dona amb una energia que no se l’acaba i que és l’evidència que el PEN no només té passat, sinó que té present i, el més important, futur.
“Cal que tinguem un PEN Català perquè defensa la llibertat d’expressió, que és el dret humà que permet que puguem protegir tots els altres drets fonamentals. Sense llibertat d’expressió, qualsevol vulneració d’un dret fonamental queda impune, sense ningú que la denunciï i n’exigeixi la reparació. I com més forta sigui l’entitat, més força tindrà per defensar-nos a tots”, continua Huerga. La captació de més gent que pugui contribuir al projecte és un dels propòsits del seu mandat. “Sumar, sumar, que hi hagi molta gent que conegui els principis i objectius de l’entitat i se’ls cregui. El PEN Català ha sabut mantenir-se fidel als valors fundacionals, i ara mateix hi ha dos eixos de treball molt importants: un és el de l’emergència lingüística, per protegir la nostra llengua i la nostra literatura, i l’altre és el de l’emergència climàtica. Aquesta darrera ha de ser una de les preocupacions centrals de la nova etapa del PEN Català i de l’Internacional, ja que, si no hi posem solució, ens aboquem a una situació en què ja no és la llibertat d’expressió el que perilla, sinó la vida”, alerta la presidenta.
I, per sumar, cal donar a conèixer una entitat que, tot i la rellevància i el prestigi que té en l’àmbit institucional i en la comunitat d’escriptors (i cada dia més, en la de traductors, gràcies a les iniciatives de foment que duu a terme, com ara un premi de traducció dotat amb 4.000 euros), és, per a la societat en general, “una mica invisible”. Per fer-se’n soci, cal ser escriptor, editor, periodista o traductor, però com a “amic del PEN Català” s’hi pot afiliar qualsevol persona que comparteixi els seus valors fundacionals. L’única diferència entre els socis i els amics del PEN Català és que els segons no poden votar a les assemblees. Al marge d’això, la seva participació en les activitats i les campanyes que s’hi organitzen és com la de qualsevol altre membre. “El PEN és una associació en què els professionals d’un sector s’uneixen a favor dels drets de tots, no només dels seus. No és un comitè professional, sinó que la gent se’n fa sòcia o amiga en benefici de tota la societat. I això, en un context de creixement de l’extrema dreta i el neofeixisme com l’actual, em sembla especialment important”, conclou Huerga.
Dones al poder
El PEN Internacional ha arribat al centenari amb una dona com a presidenta, l’escriptora Jennifer Clement, del PEN de Mèxic, que va obtenir el càrrec internacional l’any 2015. També el PEN Català afronta els nous reptes amb una dona al capdavant que, a més, agafa el testimoni de tres dones més, que han presidit l’entitat gairebé des que va començar el segle XXI: l’escriptora, crítica i professora Dolors Oller (2001-2010); la traductora, editora i professora Carme Arenas (2010-2018), i la poeta i gestora cultural Àngels Gregori (2018-2022). Tot i aquesta abassegadora presència femenina a la presidència del PEN Català en les darreres dues dècades, cal dir que no va ser fins al 1979 que hi va haver la primera presidenta, Maria Aurèlia Capmany, que va ocupar el càrrec fins al 1983. Llavors hi va accedir Jordi Sarsanedas, que va liderar l’entitat durant divuit anys.
La llista de presidents del PEN Català permet entendre molt bé el prestigi mundial que té des dels orígens i per què s’ha convertit en un autèntic ambaixador de la nostra llengua i la nostra literatura: a més dels noms esmentats, han liderat l’entitat Josep Maria López-Picó, Pompeu Fabra, Josep Carner, Jordi Rubió i Balaguer, J.V. Foix, Joan Oliver i Josep Palau i Fabre. Poca broma. Al PEN Internacional, la llista de presidents també impressiona: H.G. Wells, E.M. Forster, Alberto Moravia, Heinrich Boll, Arthur Miller i Mario Vargas Llosa, entre molts d’altres. Noms destacadíssims i amb una cosa en comú: són tots d’homes. I això que la fundadora del PEN havia estat una dona, la britànica Catherine Amy Dawson Scott.
Sembla que al llarg de la història de l’entitat s’havia temptat diverses dones perquè ocupessin el càrrec, fins i tot Virginia Woolf en els anys trenta, però sense èxit. L’arribada de Clement ha situat la igualtat de gènere com un dels eixos del PEN Internacional, ratificada en un Manifest de les dones, el 2017, que va arribar tres dècades després que les escriptores, les editores, les traductores i les amigues del PEN organitzessin una petita revolució al Congrés de Nova York, presidit per Norman Mailer, en constatar que, tot i que eren majoria entre els assistents a les conferències i els actes, de les 117 ponències proposades, només 16 eren de dones.
El PEN Català també es va organitzar per fer més visible la presència femenina, creant un Comitè d’Escriptores fundat per Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal el 1994 i que es va dissoldre el 2010, quan es va considerar que els objectius de reconèixer i promocionar les escriptores del passat i del present i crear xarxes internacionals de suport s’havien assolit en un grau suficient.
La lluita continua