4. Oh, Europa! “ME L’IMAGINAVA MÉS GRAN!”

Els va tocar un viatge per Europa en una rifa d’un banc i el dia de mar­xar es van tro­bar tots a Bar­ce­lona, il·lusi­o­nats però ata­ba­lats, enca­bint les male­tes en un microbús. Qui eren?

Doncs un matri­moni de Palamós, en Josep Maria (Pep Cruz) i la Trini (Mont­ser­rat Pérez), amb el seu fill, també Josep Maria (Marçal Cruz); un matri­moni més gran, de Gràcia, els senyors Miquel (Xavier Massé) i Emília (Mont­ser­rat Caru­lla); una pare­lla molt jove, aca­bats de casar, en Robert (Marc Car­tes) i la Fina (Rosa Gàmiz); l’Enric (Joan Lluís Bozzo), pro­fes­sor de filo­so­fia en un ins­ti­tut; l’Empa­ri­ues (Maria Josep Peris) i la Pepa (Àngela Cas­ti­lla), valen­ci­a­nes; l’Hèctor (Eugeni Soler) i l’Óscar (Paco Alonso), homo­se­xu­als. La guia del grup era la Merit­xell (Victòria Pagès), des­bor­dada, i el con­duc­tor del microbús, el Ven­tura (Genís Hernàndez), que inter­pre­tava un català par­lat per un andalús: o feia sor­des totes les esses o se les men­java. L’agència es deia Oh, Europa!, igual que el títol de la comèdia de situ­ació.

El pri­mer capítol és el del sopar del retro­ba­ment. El grup es reu­neix a casa de la pare­lla jove –que apro­fi­ten l’ocasió, ara que ja han pas­sat dies, per anun­ciar: “Estem emba­ras­sats”, sí, en plu­ral, ella i ell!–, per veure els vídeos del viatge que va fil­mar el Robert. Ales­ho­res, l’Empa­ri­ues deixa anar que el pis de la pare­lla se l’ima­gi­nava més gran. Vet aquí una de les expres­si­ons pot­ser més afor­tu­na­des en la carac­te­rit­zació lingüística dels per­so­nat­ges. Una expressió recur­rent: l’Empa­ri­ues veu el microbús per pri­mera vegada i té una decepció. “Me l’ima­gi­nava més gran!” A Bèlgica, davant del Man­neken Pis (‘l’home­net que pixa’): “Me l’ima­gi­nava més gran!” L’Hèctor li diu que un no es pot fer il·lusi­ons amb la mida de deter­mi­na­des “coses”… Tot s’ho ima­gi­nava més gran, l’Empa­ri­ues: fins i tot la torre Eif­fel!

Al cos­tat d’aquesta frase mítica, repe­tida amb encant, des­ta­cava també el clixé lingüístic de la senyora Emília. Què diu l’Emília, quan al pri­mer capítol la pare­lla anun­cia l’embaràs? “Quina gràààcia!” Els homo­se­xu­als se li pre­sen­ten i li diuen que seran com­panys de viatge. Què hi diu l’Emília? “Quina gràààcia!” (tot i que, de gràcia, no n’hi faci gens). El seu marit li diu que els actors es desit­gen molta merda abans d’una actu­ació: com reac­ci­ona l’Emília!? Doncs dient “quina gràààcia!”.

El grup era ben hete­ro­dox, també des d’un punt de vista lingüístic. Els de Palamós par­la­ven com a Palamós, amb expres­si­ons que el Josep Maria engal­tava amb natu­ra­li­tat: “Poc hi ha res que s’hi assem­bli!”, “poc que pot ser bo!”. En canvi, la Trini, pare­lla del Josep Maria i mare del Josep Maria fill, sem­pre par­lava en cas­tellà.

També par­lava en cas­tellà l’Óscar, però no la seva pare­lla, que sovint feia anar la llen­gua amb sufi­xos (“boníssims”, “guapíssima”). La resta del grup s’adreçava als cas­te­lla­no­par­lants només en català. Les valen­ci­a­nes par­la­ven valencià; la Merit­xell par­lava català cen­tral; també l’Enric, del tot bar­ce­loní; així mateix com el Miquel i l’Emília, amb un par­lar més endreçat.