A l’última temporada de The Crown apareix un nou personatge: Dodi Al Fayed, aquell playboy fill d’un bilionari egipci (el que va comprar Harrods) que més endavant sabem que acabarà convertint-se en parella de la princesa de Gal·les, amb qui malauradament va morir en un accident que va tenir lloc al pont de l’Ànima de París el 31 d’agost del 1997 i que va ser provocat per la persecució d’un grup de paparazzis. Sense arribar encara a aquest punt tràgic de les seves vides, en aquesta ficció que tracta sobre personatges reals vinculats a la corona britànica, ens mostren un Dodi vividor, però per a mi el més interessant és que no recordava que fos ni més ni menys que el productor de Carros de foc. Sí, aquella pel·lícula esportiva que narrava una història de superació d’aquelles que toquen la fibra.

Té gràcia com ho venen a la sèrie: ell engrescat, per fi, amb una feina que el fa sentir que és alguna cosa més que el fill de i sense haver d’estar pendent només de veure amb qui s’enllita en el seu perenne dolce far niente. Dodi va exercir de productor (gràcies als diners del seu pare) en un film que, com també surt, va guanyar sorprenentment un grapat d’Oscars, entre els quals el de millor pel·lícula. El guardó, en realitat, el que va fer és acreditar la trajectòria de David Puttnam, responsable, entre d’altres, de títols com La missió, Els crits del silenci, Local Hero, Els duelistes i L’Exprés de Mitjanit. Fa uns anys, el productor anglès no se’n va estar de detallar alguns dels problemes que va tenir a l’hora de portar a bon terme el film que va dirigir Hugh Hudson, com ara que va haver de fer fora Dodi del set de rodatge “per repartir cocaïna entre els actors”. Un peça, vaja, que no va fer més que alterar una producció de per si complicada i costosa, però per sort reeixida un cop es va estrenar i el públic hi va respondre.

I és que ja poden passar els anys que Carros de foc continua emocionant, potser no al nivell de quan es va estrenar, amb aquella estètica d’anunci –els corredors entrenant-se a la platja al ritme de Vangelis– que si bé va fer fortuna a l’època, amb el pas del temps ha estat parodiada mil i una vegades. Bàsicament perquè és més que un bon film esportiu i més que el film d’una cançó, per bona que sigui. A més de grans escenes d’atletisme reïx sobretot com a relat de dos outsiders: Eric Liddell, un escocès fill de missioners, que de tan creient es nega a córrer un diumenge la seva especialitat, els 100 metres i ho fa en els 400, i Harold Abrahams, un jueu d’origen lituà, sempre amb la necessitat de demostrar la seva vàlua. Dos joves promeses, ben dotats per a l’atletisme, que correran a contracorrent per portar les medalles a casa.

Que és patriòtica? I tant! Però bé que hem celebrat gols de Pelé i Messi sense ser brasilers ni argentins. D’altra banda, no s’estalvia mostrar com era d’injust el sistema de classes que imperava a la Gran Bretanya posterior a la Primera Guerra Mundial, ni de ventar algun cop de puny a aquest sistema classista, que va fer que l’atleta jueu (interpretat per Ben Cross) se sentís com un autèntic foraster tot i defensar els colors del seu país o que l’escocès fos forçat a donar explicacions al príncep de Gal·les de per què no podia córrer el dia que se celebra el sàbat. Dos homes que hauran de demostrar la seva vàlua a la pista, motiu pel qual la celebració espiritual es desbordarà quan guanyin les respectives curses. Emotiva és l’escena en què l’entrenador d’Abrahams (Ian Holm), a qui veten l’entrada a l’estadi, descobreix que el seu pupil ha guanyat quan s’enlaira la Union Jack.

A això cal sumar-hi l’excelsa banda sonora, amb un to nostàlgic que ho impregna tot. Això sí, que aquell mateix any no guanyés Steven Spielberg amb A la recerca de l’arca perduda no té nom, per molt anglès que em pugui sentir.