LES ETERNES PREGUNTES SOBRE LA PASSIÓ

Vaig descobrir aquesta nouvelle fa, amb prou feines, cinc anys, i en vaig quedar fascinat. Llavors em va semblar que l’autor resolia molt bé el conflicte que esbossa en les primeres ratlles, quan el jove protagonista rep, a la dispesa on s’hostatja, aquesta nota breu i inapel·lable: “Amic Maurici: Aurèlia ha traspassat avui. Si véns, encara podràs veure-la. Et saluda, desolada, Joana.” Fruit del meu entusiasme, vaig incloure Una nit en el repertori d’una obra que aplega cent llibres de la nostra literatura, des de Ramon Llull fins a Jordi Puntí. En aquella tria personal, Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, de Francesc Trabal, precedien l’obra de Guansé. La seguia Hores angleses, de Ferran Soldevila.

Ara, en rellegir-la, la novel·la no m’ha fet el mateix efecte, però sí que en continuo apreciant grans virtuts. Potser he estat més conscient dels aspectes, segurament deliberats, d’un cert romanticisme ensucrat. Sí, és probable que Guansé ironitzés sobre un determinat tipus de novel·la que retrata la vivència exacerbada de la passió. L’Aurèlia ha patit molt, per amor. La seva misteriosa mort és producte d’aquest patiment. En Maurici també pateix cosa de no dir. I ho fa la Joana, germana de la morta, amb la qual té una gran semblança física, però que, en canvi, no li retira en qüestions de misteri femení. Guansé, però, és un autor savi: la bondat de la Joana, no és, realment, una fal·làcia? A mi, en aquesta relectura de l’obra, em pesava molt el fet –central– de l’enigmàtica mort de la protagonista. Ha estat un suïcidi o bé un lamentable error de l’apotecari? Qui ha mort l’Aurèlia? Si preguntéssim què, hauríem de respondre: l’amor, pres massa a la valenta, per un home que no estava a l’altura del seu lliurament absolut. Però potser la pregunta escaient no és què, sinó qui: hi ha hagut algú que l’ha empesa a la decisió fatal? En aquesta relectura, també se m’ha imposat la visió tan masculina del punt de vista: ja se sap que, per regla general, homes i dones no vivim exactament igual el fenomen amorós.

Antoni Isarch en subratlla “la tendència analítica característica de la novel·la psicològica, centrada en l’exploració de la consciència d’un personatge”. En aquesta nit de vetlla –i aquí vetlla adquireix tota la força polisèmica–, el futur d’en Maurici i de la Joana podria canviar inesperadament. Una nit és una història sobre les decisions que prenem i, tant com això, sobre les que no arribem a prendre. És, també, una història sobre els secrets íntims que acabaran fent-nos mal. En Maurici ha estat febrosament enamorat de l’Aurèlia, però aquesta, que no abandona mai un capteniment una mica frívol, més aviat se serveix de l’amic per als seus interessos. Per exemple, fent-li escriure cartes d’allò més florides per a un xicot amb qui festeja. Ara que és morta, l’Ester, una serventa, sembra de dubtes la consciència del jove: li confessa que n’estava molt, d’ell, però que n’esperava un comportament diferent.

La novel·la obre diversos fronts. Un que hauria plagut molt a Eric Rohmer té a veure amb les qualitats intrínseques de les dues germanes, amb la seva personalitat. D’allò que una atresora, l’altra n’està ben mancada, i viceversa. Un té la sensació que està llegint una nouvelle de Schnitzler o de Zweig. Només la gràcia de reunir, en una petita habitació, l’industriós Thànatos i l’enredaire Eros ja és digna d’esment. Una nit és una novel·la de moltes preguntes. L’Aurèlia morta, abans no es corrompi, té alguna cosa que evoca la perfecció: “Abans era bonica, però en la seva bellesa es barrejava sempre alguna cosa de vagament diabòlic i de dur. Era dolorós estimar-la. Ara, en canvi, sembla la mateixa expressió de la bondat i la puresa. La mort ens l’ha embellida, ens l’ha purificada.” Sembla que l’autor ens suggereixi que la bondat i la beutat (prefereix aquest terme al de bellesa) són dos extrems pràcticament inconciliables.

A mi m’admira el personatge de la Joana, que no acaba de ser aigua clara. No juga a seduir els homes, i això conforta en Maurici. Sabem, però, que no va fer cridar el protagonista abans del moment definitiu. Per què? Preguntes i més preguntes, l’essència de l’experiència de l’amor.