LES ETERNES PREGUNTES SOBRE LA PASSIÓ

Vaig des­co­brir aquesta nou­ve­lle fa, amb prou fei­nes, cinc anys, i en vaig que­dar fas­ci­nat. Lla­vors em va sem­blar que l’autor reso­lia molt bé el con­flicte que esbossa en les pri­me­res rat­lles, quan el jove pro­ta­go­nista rep, a la dis­pesa on s’hos­tatja, aquesta nota breu i ina­pel·lable: “Amic Mau­rici: Aurèlia ha tras­pas­sat avui. Si véns, encara podràs veure-la. Et saluda, deso­lada, Joana.” Fruit del meu entu­si­asme, vaig incloure Una nit en el reper­tori d’una obra que aplega cent lli­bres de la nos­tra lite­ra­tura, des de Ramon Llull fins a Jordi Puntí. En aque­lla tria per­so­nal, Vida pri­vada, de Josep Maria de Sagarra, i Hi ha homes que plo­ren perquè el sol es pon, de Fran­cesc Tra­bal, pre­ce­dien l’obra de Guansé. La seguia Hores angle­ses, de Fer­ran Sol­de­vila.

Ara, en relle­gir-la, la novel·la no m’ha fet el mateix efecte, però sí que en con­ti­nuo apre­ci­ant grans vir­tuts. Pot­ser he estat més cons­ci­ent dels aspec­tes, segu­ra­ment deli­be­rats, d’un cert roman­ti­cisme ensu­crat. Sí, és pro­ba­ble que Guansé iro­nitzés sobre un deter­mi­nat tipus de novel·la que retrata la vivència exa­cer­bada de la passió. L’Aurèlia ha patit molt, per amor. La seva mis­te­ri­osa mort és pro­ducte d’aquest pati­ment. En Mau­rici també pateix cosa de no dir. I ho fa la Joana, ger­mana de la morta, amb la qual té una gran sem­blança física, però que, en canvi, no li retira en qüesti­ons de mis­teri femení. Guansé, però, és un autor savi: la bon­dat de la Joana, no és, real­ment, una fal·làcia? A mi, en aquesta relec­tura de l’obra, em pesava molt el fet –cen­tral– de l’enigmàtica mort de la pro­ta­go­nista. Ha estat un suïcidi o bé un lamen­ta­ble error de l’apo­te­cari? Qui ha mort l’Aurèlia? Si pre­guntéssim què, hauríem de res­pon­dre: l’amor, pres massa a la valenta, per un home que no estava a l’altura del seu lliu­ra­ment abso­lut. Però pot­ser la pre­gunta esca­ient no és què, sinó qui: hi ha hagut algú que l’ha empesa a la decisió fatal? En aquesta relec­tura, també se m’ha impo­sat la visió tan mas­cu­lina del punt de vista: ja se sap que, per regla gene­ral, homes i dones no vivim exac­ta­ment igual el feno­men amorós.

Antoni Isarch en subrat­lla “la tendència analítica carac­terística de la novel·la psi­cològica, cen­trada en l’explo­ració de la consciència d’un per­so­natge”. En aquesta nit de vet­lla –i aquí vet­lla adqui­reix tota la força polisèmica–, el futur d’en Mau­rici i de la Joana podria can­viar ines­pe­ra­da­ment. Una nit és una història sobre les deci­si­ons que pre­nem i, tant com això, sobre les que no arri­bem a pren­dre. És, també, una història sobre els secrets íntims que aca­ba­ran fent-nos mal. En Mau­rici ha estat febro­sa­ment ena­mo­rat de l’Aurèlia, però aquesta, que no aban­dona mai un cap­te­ni­ment una mica frívol, més aviat se ser­veix de l’amic per als seus interes­sos. Per exem­ple, fent-li escriure car­tes d’allò més flo­ri­des per a un xicot amb qui fes­teja. Ara que és morta, l’Ester, una ser­venta, sem­bra de dub­tes la consciència del jove: li con­fessa que n’estava molt, d’ell, però que n’espe­rava un com­por­ta­ment dife­rent.

La novel·la obre diver­sos fronts. Un que hau­ria pla­gut molt a Eric Roh­mer té a veure amb les qua­li­tats intrínse­ques de les dues ger­ma­nes, amb la seva per­so­na­li­tat. D’allò que una atre­sora, l’altra n’està ben man­cada, i vice­versa. Un té la sen­sació que està lle­gint una nou­ve­lle de Sch­nitz­ler o de Zweig. Només la gràcia de reu­nir, en una petita habi­tació, l’indus­triós Thànatos i l’enre­daire Eros ja és digna d’esment. Una nit és una novel·la de mol­tes pre­gun­tes. L’Aurèlia morta, abans no es cor­rompi, té alguna cosa que evoca la per­fecció: “Abans era bonica, però en la seva bellesa es bar­re­java sem­pre alguna cosa de vaga­ment diabòlic i de dur. Era dolorós esti­mar-la. Ara, en canvi, sem­bla la mateixa expressió de la bon­dat i la puresa. La mort ens l’ha embe­llida, ens l’ha puri­fi­cada.” Sem­bla que l’autor ens sug­ge­reixi que la bon­dat i la beu­tat (pre­fe­reix aquest terme al de bellesa) són dos extrems pràcti­ca­ment incon­ci­li­a­bles.

A mi m’admira el per­so­natge de la Joana, que no acaba de ser aigua clara. No juga a seduir els homes, i això con­forta en Mau­rici. Sabem, però, que no va fer cri­dar el pro­ta­go­nista abans del moment defi­ni­tiu. Per què? Pre­gun­tes i més pre­gun­tes, l’essència de l’experiència de l’amor.