ENTRE LA METÀFORA I LA VIVÈNCIA

Eva Piquer (Bar­ce­lona, 1969) ha estat una de les grans espe­ran­ces de la lite­ra­tura cata­lana des de la seva apa­rició de ben jove­neta a l’Avui dels anys vui­tanta. En paral·lel al peri­o­disme, sem­pre des de la línia difusa que marca els límits, Piquer ens ha ofert lli­bres d’entre­vis­tes, d’infan­til i juve­nil i el Premi Josep Pla Una victòria dife­rent, que el 2002 la crítica va rebre amb divisió d’opi­ni­ons. Ha plo­gut molt, Piquer diri­geix ara el digi­tal Catorze i un silenci lite­rari de vint anys ha desem­bo­cat en una nova novel·la, Ater­ratge. És un encert del segell Club Edi­tor, i una obra que es mou dins de l’aigua amb un rem en la vivència –sobre­tot de la mort d’un per­so­natge el·líptic– i un altre en un sucós ter­ri­tori de metàfores, del qual Piquer surt vic­to­ri­osa mit­jançant una prosa esquemàtica, plena de frag­ments que tren­quen la line­a­li­tat i l’ele­ven cap a ter­ri­to­ris poètics, on es mou amb como­di­tat amb lli­ber­tat expres­siva. El joc de metàfores pivota a través de records frag­men­ta­ris: la infan­tesa, la mort d’una cosina, els viat­ges amb la família, els infor­mes de notes de l’escola que remar­quen la timi­desa de la noia als seus pares... Com un qua­dre impres­si­o­nista, el lli­bre es mos­tra pun­ti­llista, amb el rere­fons de la gran tris­tesa que tenyeix tot el text d’una malen­co­nia, que actua, així mateix, com a deto­nant de la història. És el dolor el que actua de manera terapèutica en l’estra­nya con­versió del lec­tor, que sent la ple­ni­tud de l’autora men­tre des­criu fins a esde­ve­nir l’avió esta­ve­llat que la pro­ta­go­nista visita en un punt remot d’Islàndia.

Ater­ratge és un lli­bre con­fes­si­o­nal, però també un trac­tat de super­vivència. Com altres grans pro­sis­tes de la seva gene­ració, Teresa Colom i Ada Cas­tells, Piquer ens ofe­reix el seu qua­dern de bitàcola, una col·lecció ins­pi­rada de frag­ments, en què podem tro­bar des d’un poema de Maria-Mercè Marçal, una lec­tura de Vivian Gor­nick fins a sim­ple­ment el pes del món, que ens aixafa amb les ruti­nes quo­ti­di­a­nes, les coses que detes­tem fer o la cru­el­tat del dia a dia quan les coses es posen de cul: una biòpsia o una con­versa amb la mare que ens dona infor­mació del que passa. Aquí el talent de l’autora sobre­surt, “el fugir de la Via Làctia” es fa efec­tiu men­tre la lite­ra­tura trans­forma mirat­ges, sofri­ment i rei­te­ra­ci­ons en la cita de la bri­llant Françoise Sagan que encapçala la novel·la: “La vida va tor­nar a començar com abans, com estava pre­vist que tor­na­ria a començar.” I, així, len­ta­ment, moro­sa­ment, l’escrip­tura es va tenyint de prosa poètica. La nar­ra­dora de la història busca una metàfora per a la seva situ­ació. L’avió acci­den­tat és també un perill, com ho és la vida. L’inti­misme, però, sobre­surt com un estàndard al vent, i els frag­ments van reve­lant l’abast i la pro­fun­di­tat de les feri­des sofer­tes.

Piquer neces­si­tava escriure la novel·la. Ha tin­gut l’encert de superar pors i ofe­rir-la als lec­tors, que més que com­mo­guts ens omplim els pul­mons de l’oxi­gen que genera. L’escrip­tura com a forma de sanar i la cre­a­ti­vi­tat com a forma de resistència són peces indis­so­lu­bles d’aquesta el·líptica història d’amor.