ENTRE LA METÀFORA I LA VIVÈNCIA

Eva Piquer (Barcelona, 1969) ha estat una de les grans esperances de la literatura catalana des de la seva aparició de ben joveneta a l’Avui dels anys vuitanta. En paral·lel al periodisme, sempre des de la línia difusa que marca els límits, Piquer ens ha ofert llibres d’entrevistes, d’infantil i juvenil i el Premi Josep Pla Una victòria diferent, que el 2002 la crítica va rebre amb divisió d’opinions. Ha plogut molt, Piquer dirigeix ara el digital Catorze i un silenci literari de vint anys ha desembocat en una nova novel·la, Aterratge. És un encert del segell Club Editor, i una obra que es mou dins de l’aigua amb un rem en la vivència –sobretot de la mort d’un personatge el·líptic– i un altre en un sucós territori de metàfores, del qual Piquer surt victoriosa mitjançant una prosa esquemàtica, plena de fragments que trenquen la linealitat i l’eleven cap a territoris poètics, on es mou amb comoditat amb llibertat expressiva. El joc de metàfores pivota a través de records fragmentaris: la infantesa, la mort d’una cosina, els viatges amb la família, els informes de notes de l’escola que remarquen la timidesa de la noia als seus pares... Com un quadre impressionista, el llibre es mostra puntillista, amb el rerefons de la gran tristesa que tenyeix tot el text d’una malenconia, que actua, així mateix, com a detonant de la història. És el dolor el que actua de manera terapèutica en l’estranya conversió del lector, que sent la plenitud de l’autora mentre descriu fins a esdevenir l’avió estavellat que la protagonista visita en un punt remot d’Islàndia.

Aterratge és un llibre confessional, però també un tractat de supervivència. Com altres grans prosistes de la seva generació, Teresa Colom i Ada Castells, Piquer ens ofereix el seu quadern de bitàcola, una col·lecció inspirada de fragments, en què podem trobar des d’un poema de Maria-Mercè Marçal, una lectura de Vivian Gornick fins a simplement el pes del món, que ens aixafa amb les rutines quotidianes, les coses que detestem fer o la crueltat del dia a dia quan les coses es posen de cul: una biòpsia o una conversa amb la mare que ens dona informació del que passa. Aquí el talent de l’autora sobresurt, “el fugir de la Via Làctia” es fa efectiu mentre la literatura transforma miratges, sofriment i reiteracions en la cita de la brillant Françoise Sagan que encapçala la novel·la: “La vida va tornar a començar com abans, com estava previst que tornaria a començar.” I, així, lentament, morosament, l’escriptura es va tenyint de prosa poètica. La narradora de la història busca una metàfora per a la seva situació. L’avió accidentat és també un perill, com ho és la vida. L’intimisme, però, sobresurt com un estàndard al vent, i els fragments van revelant l’abast i la profunditat de les ferides sofertes.

Piquer necessitava escriure la novel·la. Ha tingut l’encert de superar pors i oferir-la als lectors, que més que commoguts ens omplim els pulmons de l’oxigen que genera. L’escriptura com a forma de sanar i la creativitat com a forma de resistència són peces indissolubles d’aquesta el·líptica història d’amor.