LA POESIA QUE Il·LUMINA EL MÓN

Elizabeth Bishop (1911-1979) està considerada una de les grans poetes nord-americanes, en una època crucial sobre els drets civils i l’emancipació de la dona, en què van sorgir grans veus poètiques, reveladores. La llista és llarga, i els ciutadans del món tenim un deute amb totes elles. Bishop va haver de viure amb els seus avis de ben petita. El seu pare va morir quan ella tenia vuit mesos i la seva mare va patir una severa malaltia mental i va ser ingressada en un centre psiquiàtric. Una circumstància que va marcar el seu caràcter i la seva vitalitat. Va començar a escriure poesia de ben jove, amb la influència i el suport de la poeta Marianne Moore (1887-1972). El 1946 va publicar el seu primer llibre de poemes, Nord i sud, una obra colossal. El seu segon llibre, Una freda primavera (1955), va rebre el Premi Pulitzer 1956. També va rebre el Premi National Book (1969) pel seu quart llibre: Obra nova inèdita.

Trenta poemes (Flâneur, 2021) és una antologia estimulant, traduïda per Jaume C. Pons Alorda, poeta total i traductor de Whitman. Bishop t’embolcalla i et fa perdre el sentit. T’hipnotitza, va movent la idea com si llancés una baldufa i la pogués moure segons la seva voluntat. Fa descripcions inquietants, amb algunes obertures abstractes, com si fos una modulació afrodisíaca. T’agrada com sona i tampoc vols saber per què. El primer poema, “El mapa”, és tot un desplegable de domini. Excel·leix en els sintagmes, en la tria de paraules. Lentament, va creant una osmosi lectora. Té una infinitat de poemes monumentals, fet pel qual no n’hi ha cap que destaqui a costa dels altres. En alguns fragments incorpora veus i diàlegs. I recomano llegir les seves peces tres o quatre vegades. Té mirades galopants, versos que et toquen, com la descripció que fa d’una escultura, una dissecció visual, prodigiosa. Amb un sol adjectiu és capaç de canviar el sentit de tot el poema.

Acaba desplaçant l’atenció cap a les vores. Il·lumina els límits. Té construccions que aparentment no lliguen, però que t’acaben perforant la distància. La seva mirada és lluminosa i, a la vegada, depressiva. Ens parla de la paràlisi, de l’existència suspesa. Té una inclinació per descriure cases, cuines, escenes quotidianes, objectes casolans, quadres de pintures, il·lustracions, sales d’espera, benzineres, badies, cases de pescadors, ports marítims i rius de l’Amazones. El poema llarg “Galls” és una altra exhibició d’una poesia sòlida i fluida que parla de la natura i del món rural. Bishop és un concert de jazz. Hi ha una profunda serietat (tècnica d’estil dominant). Analitza la geografia per criticar la deixadesa humana. Té una mirada finíssima, amb una fondària, nuclear, dura i fosca.

La seva poesia és l’alegria de la tristesa. És com si volgués pintar les escenes, com si volgués inserir imatges i vídeos en blanc i negre dins dels seus poemes de colors. Els textos que parlen del Brasil són sublims –hi va viure més de quinze anys i hi va establir una relació amb la reconeguda arquitecta Lota de Macedo Soares (1910-1967), amb un final tràgic–. Impressiona com s’identifica amb la seva tieta, “una ximpleta i una tímida”. En alguns passatges, canvia els termes, els capgira i rectifica els seus plantejaments. El seu estil, totalment antisentimentalista, és com si busqués a l’interior de les plantes, dels volcans, dels mapes, tot el que hi ha de nosaltres, com si fos una antropòloga. L’emoció va sorgint com una flor que va creixent lentament a mesura que vas llegint la seva poesia.