LA POESIA QUE Il·LUMINA EL MÓN

Eli­za­beth Bis­hop (1911-1979) està con­si­de­rada una de les grans poe­tes nord-ame­ri­ca­nes, en una època cru­cial sobre els drets civils i l’eman­ci­pació de la dona, en què van sor­gir grans veus poètiques, reve­la­do­res. La llista és llarga, i els ciu­ta­dans del món tenim un deute amb totes elles. Bis­hop va haver de viure amb els seus avis de ben petita. El seu pare va morir quan ella tenia vuit mesos i la seva mare va patir una severa malal­tia men­tal i va ser ingres­sada en un cen­tre psi­quiàtric. Una cir­cumstància que va mar­car el seu caràcter i la seva vita­li­tat. Va començar a escriure poe­sia de ben jove, amb la influència i el suport de la poeta Mari­anne Moore (1887-1972). El 1946 va publi­car el seu pri­mer lli­bre de poe­mes, Nord i sud, una obra colos­sal. El seu segon lli­bre, Una freda pri­ma­vera (1955), va rebre el Premi Pulit­zer 1956. També va rebre el Premi Nati­o­nal Book (1969) pel seu quart lli­bre: Obra nova inèdita.

Trenta poe­mes (Flâneur, 2021) és una anto­lo­gia esti­mu­lant, traduïda per Jaume C. Pons Alorda, poeta total i tra­duc­tor de Whit­man. Bis­hop t’embol­ca­lla i et fa per­dre el sen­tit. T’hip­no­titza, va movent la idea com si llancés una bal­dufa i la pogués moure segons la seva volun­tat. Fa des­crip­ci­ons inqui­e­tants, amb algu­nes ober­tu­res abs­trac­tes, com si fos una modu­lació afro­disíaca. T’agrada com sona i tam­poc vols saber per què. El pri­mer poema, “El mapa”, és tot un des­ple­ga­ble de domini. Excel·leix en els sin­tag­mes, en la tria de parau­les. Len­ta­ment, va cre­ant una osmosi lec­tora. Té una infi­ni­tat de poe­mes monu­men­tals, fet pel qual no n’hi ha cap que des­ta­qui a costa dels altres. En alguns frag­ments incor­pora veus i diàlegs. I reco­mano lle­gir les seves peces tres o qua­tre vega­des. Té mira­des galo­pants, ver­sos que et toquen, com la des­cripció que fa d’una escul­tura, una dis­secció visual, pro­di­gi­osa. Amb un sol adjec­tiu és capaç de can­viar el sen­tit de tot el poema.

Acaba des­plaçant l’atenció cap a les vores. Il·lumina els límits. Té cons­truc­ci­ons que apa­rent­ment no lli­guen, però que t’aca­ben per­fo­rant la distància. La seva mirada és llu­mi­nosa i, a la vegada, depres­siva. Ens parla de la paràlisi, de l’existència sus­pesa. Té una incli­nació per des­criure cases, cui­nes, esce­nes quo­ti­di­a­nes, objec­tes caso­lans, qua­dres de pin­tu­res, il·lus­tra­ci­ons, sales d’espera, ben­zi­ne­res, badies, cases de pes­ca­dors, ports marítims i rius de l’Ama­zo­nes. El poema llarg “Galls” és una altra exhi­bició d’una poe­sia sòlida i fluida que parla de la natura i del món rural. Bis­hop és un con­cert de jazz. Hi ha una pro­funda seri­e­tat (tècnica d’estil domi­nant). Ana­litza la geo­gra­fia per cri­ti­car la dei­xa­desa humana. Té una mirada finíssima, amb una fondària, nuclear, dura i fosca.

La seva poe­sia és l’ale­gria de la tris­tesa. És com si volgués pin­tar les esce­nes, com si volgués inse­rir imat­ges i vídeos en blanc i negre dins dels seus poe­mes de colors. Els tex­tos que par­len del Bra­sil són sublims –hi va viure més de quinze anys i hi va esta­blir una relació amb la reco­ne­guda arqui­tecta Lota de Macedo Soa­res (1910-1967), amb un final tràgic–. Impres­si­ona com s’iden­ti­fica amb la seva tieta, “una xim­pleta i una tímida”. En alguns pas­sat­ges, can­via els ter­mes, els cap­gira i rec­ti­fica els seus plan­te­ja­ments. El seu estil, total­ment anti­sen­ti­men­ta­lista, és com si busqués a l’inte­rior de les plan­tes, dels vol­cans, dels mapes, tot el que hi ha de nosal­tres, com si fos una antropòloga. L’emoció va sor­gint com una flor que va crei­xent len­ta­ment a mesura que vas lle­gint la seva poe­sia.