Els espais a reomplir

La vida és l’espai de temps que es per­llonga entre el nai­xe­ment i la mort d’un ésser viu: tot­hom té el plaer i el deure de reom­plir aquest espai en blanc. La dra­ma­turga britànica Alice Birch va escriure un cen­te­nar d’esce­nes per a dos grups dife­ren­ci­ats per edats que com­par­tien una situ­ació d’ines­ta­bi­li­tat social: un col·lec­tiu d’adults i un altre de joves. Les esce­nes inter­ge­ne­ra­ci­o­nals es van inter­ca­lant, i només pun­tu­al­ment hi ha una con­nexió entre si. És un text molt obert, que l’autora con­vida que tot­hom el munti com li sem­bli, eli­mi­nant tan­tes esce­nes com li pla­gui i tro­bant rela­ci­ons entre si (que poden que­dar només intuïdes). El Tan­ta­ran­tana va convèncer la Fun­dació Joan Brossa perquè acceptés un repte majúscul: com­par­tir-ne la pro­ducció sepa­rant física­ment els dos grups (joves i adults). A la distància emo­ci­o­nal del que podrien ser pares i fills (o fills que seran aquells matei­xos pares vint anys més tard, o vice­versa) s’hi afe­geix una distància física. No podran actuar junts mai. Perquè les esce­nes entre les dues gene­ra­ci­ons (4 de les 39 pre­vis­tes) es com­par­ti­ran per un canal de Zoom. Les dues obres tenen un dis­curs con­cret en cada esce­nari. Però visi­tar les dues sales (forçosa­ment en dies dife­rents) com­pleta un qua­dre de sub­jec­ti­vi­tats immens. [Blank] es repre­sen­tarà del 14 de febrer al 12 de març a les dues sales de Bar­ce­lona, que es tro­ben a deu minuts de distància en bici­cleta.

Helena Tor­nero ha fet la tra­ducció ínte­gra de totes les esce­nes de Birch perquè se’n pogués fer una tria lliure, sense cap res­tricció. Aquesta és la pri­mera tra­ducció al català d’aquesta dra­ma­turga (que el 2016 va ser cata­pul­tada com una de les 50 auto­res britàniques més inno­va­do­res al Regne Unit). No hi ha constància que, fins ara, cap pro­ducció enlloc del món hagin apos­tat per sepa­rar els equips d’actors. El joc de car­tes és tan obert que s’ofe­reix la pos­si­bi­li­tat que s’inter­canviïn papers entre nois i noies, per exem­ple. El text és pla­ner i tot el que passa, apa­rent­ment, no sem­bla tenir cap segona capa. Però, segons Marc Chor­net, direc­tor de l’àrea d’arts escèniques de la Fun­dació Joan Brossa, que diri­girà els joves al Tan­ta­ran­tana, cal tro­bar la manera de dir el text perquè res­soni amb la màxima potència a l’espec­ta­dor. Tor­nero hi coin­ci­deix: “Sem­bla una escrip­tura epidèrmica, però quan gra­tes tro­bes una tera­nyina difícil de tra­duir perquè segueixi sent ver­sem­blant.” No hi ha una trama con­creta, real­ment. Sovint, els intèrprets són dife­rents per­so­nat­ges en els dife­rents qua­dres i es poden intuir rela­ci­ons entre ells però que són pun­tu­als. Aquesta vola­ti­li­tat en els per­so­nat­ges implica que serà l’espec­ta­dor qui aca­barà fent una pro­jecció de cada per­so­natge, per la qual cosa els intèrprets han d’evi­tar fer-se’ls seus perquè podrien anar en con­tra a la pre­dis­po­sició de la pla­tea.

L’única cosa que uneix els per­so­nat­ges d’aquest mun­tatge és que se sen­ten atra­pats per un destí que els acla­para però, tot i així, tant els adults com els joves llui­ten per sobre­viure-hi. Roberto Romei, el direc­tor que va pro­po­sar aquest mun­tatge als direc­tors de les dues sales (Fer­ran Muri­llo i Marc Chor­net, del Tan­ta­ran­tana i el Cen­tre de les Arts Lliu­res, res­pec­ti­va­ment) és qui diri­girà el grup d’adults a l’esce­nari Brossa.

En aquest encre­ua­ment s’ha com­par­tit l’equip artístic per tal de con­for­mar un espai, un ves­tu­ari, un dis­seny de so i una il·lumi­nació que man­tin­gui una certa uni­tat, però s’ha comp­tat amb dos repar­ti­ments. Muri­llo remarca que, per la sin­gu­la­ri­tat del pro­jecte, era precís fer un càsting obert d’intèrprets: de les 300 pro­pos­tes que van rebre, en van aca­bar selec­ci­o­nant una tren­tena per a les pro­ves pre­sen­ci­als. N’han aca­bat sor­tint vuit intèrprets, qua­tre per a cada grup. Els adults són Elena For­tuny, Laura López, Fran­cesca Vadell i Dani Arrébola. Pel que fa al grup de joves el for­men Lea Tor­rents Molnár, Imèn Akan­douch Ouat­tah, Sònia Ninye­rola Soms i Jan Medi­a­vi­lla Marimón.

La tra­duc­tora (i dra­ma­turga) Helena Tor­nero espe­cula que atra­parà el públic “perquè és ines­pe­rat”. Birch va escriure les esce­nes a par­tir d’experiències de per­so­nes que eren a la presó. Ara, s’han vol­gut dis­tan­ciar al màxim aquesta situ­ació con­creta, mini­mit­zar-la, perquè el que es vol enfron­tar és la difi­cul­tat gene­ra­ci­o­nal de per­so­nat­ges amb pro­ble­mes soci­als més enllà del seu pes judi­cial. Els per­so­nat­ges de Birch sem­blen con­cen­trats a resol­dre els micro­pro­ble­mes per­so­nals, els indi­vi­du­als, cons­ci­ents que no hi ha opció d’afron­tar els macro­pro­ble­mes a través dels quals la soci­e­tat arra­cona les clas­ses menys pri­vi­le­gi­a­des. Els efec­tes amb què s’expulsa una deter­mi­nada població són dife­rents: en els joves hi ha estig­ma­tit­zació a través del bullying, l’alco­ho­lisme o la violència; en el adults, a través de fei­nes ines­ta­bles, fra­gi­li­tat en l’habi­tatge o deses­truc­tu­ració de la família.

[Blank] pro­voca una reflexió: els adults, per llei vital, aca­ba­ran des­a­pa­rei­xent i dei­xant un nou espai als joves. Els límits, però, no se’ls impo­sen entre ells, sinó que el sis­tema capi­ta­lista i jeràrquic, de clas­ses soci­als atrin­xe­ra­des per no per­dre pri­vi­le­gis, és el veri­ta­ble tap impertèrrit que cobreix les sor­ti­des.