Els espais a reomplir

La vida és l’espai de temps que es perllonga entre el naixement i la mort d’un ésser viu: tothom té el plaer i el deure de reomplir aquest espai en blanc. La dramaturga britànica Alice Birch va escriure un centenar d’escenes per a dos grups diferenciats per edats que compartien una situació d’inestabilitat social: un col·lectiu d’adults i un altre de joves. Les escenes intergeneracionals es van intercalant, i només puntualment hi ha una connexió entre si. És un text molt obert, que l’autora convida que tothom el munti com li sembli, eliminant tantes escenes com li plagui i trobant relacions entre si (que poden quedar només intuïdes). El Tantarantana va convèncer la Fundació Joan Brossa perquè acceptés un repte majúscul: compartir-ne la producció separant físicament els dos grups (joves i adults). A la distància emocional del que podrien ser pares i fills (o fills que seran aquells mateixos pares vint anys més tard, o viceversa) s’hi afegeix una distància física. No podran actuar junts mai. Perquè les escenes entre les dues generacions (4 de les 39 previstes) es compartiran per un canal de Zoom. Les dues obres tenen un discurs concret en cada escenari. Però visitar les dues sales (forçosament en dies diferents) completa un quadre de subjectivitats immens. [Blank] es representarà del 14 de febrer al 12 de març a les dues sales de Barcelona, que es troben a deu minuts de distància en bicicleta.

Helena Tornero ha fet la traducció íntegra de totes les escenes de Birch perquè se’n pogués fer una tria lliure, sense cap restricció. Aquesta és la primera traducció al català d’aquesta dramaturga (que el 2016 va ser catapultada com una de les 50 autores britàniques més innovadores al Regne Unit). No hi ha constància que, fins ara, cap producció enlloc del món hagin apostat per separar els equips d’actors. El joc de cartes és tan obert que s’ofereix la possibilitat que s’intercanviïn papers entre nois i noies, per exemple. El text és planer i tot el que passa, aparentment, no sembla tenir cap segona capa. Però, segons Marc Chornet, director de l’àrea d’arts escèniques de la Fundació Joan Brossa, que dirigirà els joves al Tantarantana, cal trobar la manera de dir el text perquè ressoni amb la màxima potència a l’espectador. Tornero hi coincideix: “Sembla una escriptura epidèrmica, però quan grates trobes una teranyina difícil de traduir perquè segueixi sent versemblant.” No hi ha una trama concreta, realment. Sovint, els intèrprets són diferents personatges en els diferents quadres i es poden intuir relacions entre ells però que són puntuals. Aquesta volatilitat en els personatges implica que serà l’espectador qui acabarà fent una projecció de cada personatge, per la qual cosa els intèrprets han d’evitar fer-se’ls seus perquè podrien anar en contra a la predisposició de la platea.

L’única cosa que uneix els personatges d’aquest muntatge és que se senten atrapats per un destí que els aclapara però, tot i així, tant els adults com els joves lluiten per sobreviure-hi. Roberto Romei, el director que va proposar aquest muntatge als directors de les dues sales (Ferran Murillo i Marc Chornet, del Tantarantana i el Centre de les Arts Lliures, respectivament) és qui dirigirà el grup d’adults a l’escenari Brossa.

En aquest encreuament s’ha compartit l’equip artístic per tal de conformar un espai, un vestuari, un disseny de so i una il·luminació que mantingui una certa unitat, però s’ha comptat amb dos repartiments. Murillo remarca que, per la singularitat del projecte, era precís fer un càsting obert d’intèrprets: de les 300 propostes que van rebre, en van acabar seleccionant una trentena per a les proves presencials. N’han acabat sortint vuit intèrprets, quatre per a cada grup. Els adults són Elena Fortuny, Laura López, Francesca Vadell i Dani Arrébola. Pel que fa al grup de joves el formen Lea Torrents Molnár, Imèn Akandouch Ouattah, Sònia Ninyerola Soms i Jan Mediavilla Marimón.

La traductora (i dramaturga) Helena Tornero especula que atraparà el públic “perquè és inesperat”. Birch va escriure les escenes a partir d’experiències de persones que eren a la presó. Ara, s’han volgut distanciar al màxim aquesta situació concreta, minimitzar-la, perquè el que es vol enfrontar és la dificultat generacional de personatges amb problemes socials més enllà del seu pes judicial. Els personatges de Birch semblen concentrats a resoldre els microproblemes personals, els individuals, conscients que no hi ha opció d’afrontar els macroproblemes a través dels quals la societat arracona les classes menys privilegiades. Els efectes amb què s’expulsa una determinada població són diferents: en els joves hi ha estigmatització a través del bullying, l’alcoholisme o la violència; en el adults, a través de feines inestables, fragilitat en l’habitatge o desestructuració de la família.

[Blank] provoca una reflexió: els adults, per llei vital, acabaran desapareixent i deixant un nou espai als joves. Els límits, però, no se’ls imposen entre ells, sinó que el sistema capitalista i jeràrquic, de classes socials atrinxerades per no perdre privilegis, és el veritable tap impertèrrit que cobreix les sortides.