L’ami de mon amie (‘L’amic de la meva amiga’) és la sisena i última pel·lícula del cicle “Contes i proverbis”, que Eric Rohmer va dirigir en els darrers anys vuitanta. Una de les variacions dins la repetició d’unes constants en bona part de la filmografia del cineasta francès: la confusió sentimental, els secrets i les mentides entre personatges que exemplifiquen que una cosa és el que diem i una altra el que sentim o pensem amagant-ho, la circulació i les mudances del desig que duen a la seducció i al canvi de parelles. El fet que el primer llargmetratge dirigit per Zaida Carmona, que també participa com a actriu amb un cert protagonisme dins d’una comèdia força coral, dugui per títol La amiga de mi amiga no enganya: podria ser una coincidència, però, de fet, Carmona no només apel·la a L’ami de mon amie, sinó que s’inspira clarament en l’obra de Rohmer i sobretot en els “Contes i proverbis”. No és per res que part dels seus personatges assisteixin a les projeccions dels films d’aquest cicle (completat amb La femme de l’aviateur, Le beau mariage, Pauline à la plage, Les nuits de la pleine lune i Le rayon vert) programat dins de la ficció al cinema Zumzeig de Barcelona.

En una de les sessions, al final de la projecció de Le rayon vert, té lloc el moment potser més bonic de La amiga de mi amiga: dues noies es besen mentre la protagonista del film de Rohmer esclata de joia en veure el raig verd, que, de manera excepcional, en condicions d’extrema claredat, es pot fer visible fugaçment sobre el mar amb l’últim flaix del sol i que, segons va escriure Jules Verne en una novel·la a la qual aquest fenomen atmosfèric posa títol, procura una comprensió sobtada dels sentiments propis i aliens, una revelació. Com si mimetitzessin allò que veuen al film, totes dues (la mateixa Zaida Carmona, que juga a l’autoficció amb un personatge amb el seu mateix nom, i l’amiga /amant d’una amiga seva) es besen comprenent i alliberant un desig recíproc. L’explicació d’aquest detall és una manera d’introduir l’apropiació transgressora que la directora i guionista (en aquest cas juntament amb Marc Ferrer, un altre artífex del cinema queer que es realitza actualment a Barcelona) fa d’un imaginari masculí i heterosexual. Tot pot servir per fer la teva.

El cas és que els embolics de La amiga de mi amiga s’estableixen entre cinc noies en la trentena, però que semblen comportar-se com adolescents, en una Barcelona on el català només se sent per dir-se “adeu”. Una, com s’ha dit, és Zaida, que tot just acaba de ser abandonada per una amant a Madrid i ha tornat a Barcelona, on es retroba amb una amiga (Rocío). Aquesta té una nova amant (Lara, encarnada per la directora Alba Cros) que atrau immediatament Zaira. N’hi ha dues més: Aroa i Julia, que mantenen una relació poc definida mentre la primera s’enrotlla amb Zaida, encara que aquesta senti un viu desig per Lara, i la segona experimenta una atracció recíproca per Rocío. Causant plaers i dolors, expectatives exultants i frustracions, secrets i mentides, però també fent aflorar alguna veritat, el desig circula, doncs, entre els personatges i fa que les parelles s’intercanviïn en el ball. A part de Rohmer, un altre possible referent (si més no, hi dialoga) és Go fish, també una comèdia d’embolics entre un grup de lesbianes que, l’any 1994, va ser dirigida per la nord-americana Rose Troche. Una altra cosa que és que puguin resultar interessants (o avorrir) les coses que fan i diuen els personatges d’aquesta pel·lícula rodada per Carmona en onze dies, assumint una marginalitat que fa que pràcticament només es pugui al cinema Zumzeig.