LLEGIR EN VEU ALTA

El meu bon amic Eduardo Mendoza em contava que, després d’haver llegit els clàssics de la novel·la del XIX a la Rosa, quan ella començava a tenir dificultats, s’havia adonat de la utilitat de les extenses descripcions dels llocs prèvies a l’acció. El paisatge, el poble, la casa, les habitacions, els mobles, els colors, “tot això que nosaltres ens saltem”, pren un relleu inesperat en un món lluny de l’actual abast a les imatges. I com (això ho dic jo) llegir en veu alta desperta aspectes i colors inesperats, i sorpreses depenent de les intencions i l’habilitat de la persona lectora i, naturalment, de la disposició de l’auditora.

No entraré en la tradició de la lectura en veu alta, usual pel que sembla fins a l’edat mitjana, i que perd presència en favor del que en rigor se’n diu lectura silenciosa, l’avui practicada per la majoria sense haver-se plantejat cap dilema. Els vells d’abans poc visitants dels llibres llegien seguint el text amb els llavis, sense emetre cap so.

Ens han arribat cròniques de les lectures de Flaubert, de Kafka i de molts altres desplegant l’obra tot just acabada als amics reunits durant hores a tal fi. Llegir en veu alta i escoltar equival a la lectura silenciosa quasi com la interpretació d’una peça musical equival a llegir la partitura. Fa temps que ho practico en (molt bona) companyia, i goso recomanar-ho vivament. L’últim objecte han estat els Diaris d’Anaïs Nin, bellament traduïts i prologats, respectivament, pels també bons amics Enrique Murillo i Javier Aparicio. Aquest cronista tenia la vaga idea que Anaïs Nin era, a més d’una notable prosista i gran retratista de caràcters, una persona tendra, generosa, altruista, en resum, inequívocament bondadosa. Havent conviscut hores amb el so dels seus pensaments, un pot acabar planyent Henry Miller, June Mansfield, el Dr. Allendy, Antonin Artaud i el pare de l’autora, el pianista Joaquin Nin, presentats per ella amb una agredolça barreja d’empatia, comprensió i compassió.

L’acumulació de tanta bondat hipertrofiada, i el relat de les conseqüències, es carrega amb el transcurs de les pàgines d’un color diferent. Potser, fastiguejats –amb raó– per altres aspectes del cas, no vam parar prou atenció a l’advertència dels moralistes sobre els perills de l’exhibició sistemàtica de la pròpia virtut. La figura d’Anaïs Nin acaba prenent trets de delirant egòlatra, d’indiferent, de ferotge mala pècora, de vanitosa, egoista i del tot immisericordiosa amb les mancances i les ansietats dels qui anomena els seus amics.