George Steiner va entrar al nostre país gràcies a Extraterritorial, que Barral ens va presentar en una magnífica edició en què l’assagista mostrava els paral·lelismes de la revolució lingüística dins els territoris de les ciències socials, la filosofia, l’antropologia i la psicologia. Partint d’alguns exemples com Beckett, Nabokov i Borges, Steiner exposava les seves teories entre l’emissor i la llengua de la nació. Oposat a tots els bruixots del postestructuralisme, el seu discurs es va fer cada cop més nítid fins a esdevenir un mestre de la claredat, una mena de filòsof grec o llatí en un territori enfarfegat pels abstrusos. En català, de mica en mica, ens han arribat alguns títols de la seva obra resplendent, pocs però notables. Errata, presentada per Proa en traducció del poeta Albert Mestres es va publicar el 1999. Aquesta autobiografia intel·lectual la reeditaria Arcàdia, que també ha presentat Fragments, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, La idea d’Europa, Els llibres que no he escrit, Recordar el futur, Trítons. Els tres llenguatges de l’home i La poesia del pensament. La política d’autor d’Arcàdia es complementa ara amb l’aparició a Fragmenta d’un altre dels textos fonamentals de l’assagista, Presències reals, títol revelador perquè incideix en la divinitat de l’acte creatiu a partir de les lectures explícites de la Bíblia i d’alguns colossos del pensament. Amb traducció d’Helena Lamuela i una bona introducció d’Amador Vega, el llibre és una delícia, el testimoni d’un preclar. De bon començament, ens demana que imaginem “una societat en què estigui prohibida qualsevol conversa que tracti sobre les arts, sobre la música i sobre la literatura” i afegeix: “En aquesta societat, qualsevol discurs oral o escrit, sobre llibres o quadres o peces musicals seriosos es titllarà de verborrea il·lícita.” Steiner desenvolupa la possibilitat de prescindir de Joyce o de Faulkner en una representació que no s’allunya gaire dels països comunistes més tancats o dels regits des dels prejudicis de les religions i el fanatisme exotèric.

Amador Vega el contextualitza en la dècada dels vuitanta, quan “després d’haver dedicat alguns dels seus llibres més coneguts a qüestions tan greus com la tragèdia, la novel·la moderna o el llenguatge i les seves implicacions polítiques, escriu Real presences. Steiner es presenta als seus lectors amb un llibre en certa manera intempestiu. En la dècada dels vuitanta del segle passat, pocs pensadors s’haurien atrevit a publicar un llibre amb un títol com aquell, i encara menys amb el subtítol que constava en la primera edició: “Hi ha res en el que diem?”

Hem d’assumir el llibre com un exercici de síntesi, i alhora com una teoria, sobre la inspiració i una manera de creure humanista. Som davant d’un esforç d’erudició, una mena de màster per posar el cervell als rails d’una il·lustració positiva, d’una creativitat oberta, que pot anar de Bach i Cervantes als seus admirats Borges i Joyce. Dins del plaer de l’escriptura.