BEN CLAR I LLATÍ, ESCRIU PONÇ EL MENORQUÍ

Ara fa quatre anys, Jordi Cornudella publicava el llibre Tot Abulcàssim, en què recuperava l’obra reconeguda d’aquest poeta andalusí del segle XII. Es tractava d’un experiment d’una gran finesa lírica, perquè Abulcàssim era, per descomptat, una figura inventada pel català.

Arran d’un viatge a Roma, Ponç Pons, poeta que no es cansa mai d’investigar, també es va enamorar d’un poeta inexistent, Claudi Valeri, autor que ara la ploma del menorquí vivifica esplèndidament. Cal remarcar que, en un cas i en l’altre –en els dels presumptes poetes andalusí i llatí–, els nostres autors reprodueixen, amb gràcia personal, l’esperit de totes dues poètiques. La vena extremament lírica, en el cas d’Abulcàssim, i el to jocós i descordat, no mancat de vetes daurades, de Claudi Valeri. Heterònims, per tant? Sí. O, més concretament, seguint la terminologia machadiana que Ponç Pons reporta en el prefaci, complementaris.

L’estiu passat comentava, per a La República, els epigrames de Marcial, traduïts per Jaume Juan Castelló. Marcial, un dels campions del gènere, tractà extensament, en els seus versos, sobre els usos i les pràctiques sexuals de l’imperi que li va tocar de viure. “Jo tracto temes senzills”, escrivia en un dels seus epigrames Marc Valeri Marcial, natural de Bílbilis, l’actual Calataiud. I aquesta és, en efecte, una de les característiques del gènere, que Pons segueix amb fidelitat. Sovint l’epigrama no ens fa l’efecte d’una poesia closa, sinó més aviat d’un fragment del conjunt, gairebé com l’anotació d’un dietari. Dins la paleta d’aquests assumptes senzills, prenen un protagonisme sever –vull dir, tant en el cas del llatí Marcial com en el del menorquí Claudi Valeri-Ponç Pons– les coses del piu (i escric “del piu” per respecte a la paremiologia, però també perquè tots dos poetes són homes). El desig, el sexe, en un sentit ampli, són matèria destacada d’aquesta poesia: s’hi fa un tractament libèrrim, sense complexos. El quartet titulat El desig, posem per cas, una peça d’orfebreria lírica, diu: “Corc que no dorm i no deixa dormir, / eterna flama que incendia els cossos, / sol que no es pon ni deixa de sortir, / lava que arrasa i fon el moll dels ossos.” Aquí encara ens movem en una dicció gairebé platònica. Però el Claudi Valeri ponsià baixa, molt sovint, arran de terra, per no dir a tocar de l’infern: “Fabi és un neci, un malparit, un bord. / Ja l’he avisat que si li ho torna a fer, / el mataré i amb un viril menyspreu / daré el seu membre mutilat als corbs.” En aquests casos, el complementari del menorquí s’emmiralla nítidament en Marcial.

Com en el llatí, també Pons adreça els seus versos a una infinitat d’amics i coneguts, de noms llatiníssims, cosa que crea l’efecte de crònica confidencial d’un temps i d’un lloc que no són, és clar, els que ara coneixem. Els temes, però, són eterns. Ja hem esbossat la qüestió del desig: “El problema, Adrià, és que açò del sexe / no s’atura, ni adorm, ni encalma mai” (m’hi jugo un dit que Josep Pla hauria aplaudit aquesta estricta veritat formulada en dos versos). De vegades, un detall magnífic revela que el desig –o, amb més propietat, la puixança– pateix la minva de l’edat: “Hi ha llenyes que no poden encendre cap foguera, / i tu ja no et mossegues, quan feim l’amor, els llavis.” En una altra pàgina llegim que “l’epigrama ideal ho diu tot en un vers”. Un altre dels temes que apareixen sovint és el de la creació poètica: el consol que procura serveix per atenuar l’aspra mossegada del pas del temps. Pons és poeta d’un agut lirisme, condició que transfereix al seu germà bessó. Fixeu-vos en el vers final de “Sensorium”: “Que defora fa sol i dins teu tempesteja.” Són deu versos, deu alexandrins, però en aquest darrer hi ha l’essència d’un epigrama ideal.

Claudi Valeri és un poeta que s’assembla molt a Ponç Pons: un vitalista declarat, que, assaonat per l’experiència, ha acabat per abraçar l’estoïcisme. Aquesta és la filosofia que aferma el contingut del llibre (als seguidors de Pons no els vindrà gens de nou): “No tenim més que un cos i un present ara aquí / que és la part que hem de viure de l’eternitat.” Celebració ponderada de la vida, doncs, en versos d’una bella, mesurada dicció!