BEN CLAR I LLATÍ, ESCRIU PONÇ EL MENORQUÍ

Ara fa qua­tre anys, Jordi Cor­nu­de­lla publi­cava el lli­bre Tot Abulcàssim, en què recu­pe­rava l’obra reco­ne­guda d’aquest poeta anda­lusí del segle XII. Es trac­tava d’un expe­ri­ment d’una gran finesa lírica, perquè Abulcàssim era, per des­comp­tat, una figura inven­tada pel català.

Arran d’un viatge a Roma, Ponç Pons, poeta que no es cansa mai d’inves­ti­gar, també es va ena­mo­rar d’un poeta ine­xis­tent, Claudi Valeri, autor que ara la ploma del menorquí vivi­fica esplèndi­da­ment. Cal remar­car que, en un cas i en l’altre –en els dels pre­sump­tes poe­tes anda­lusí i llatí–, els nos­tres autors repro­du­ei­xen, amb gràcia per­so­nal, l’espe­rit de totes dues poètiques. La vena extre­ma­ment lírica, en el cas d’Abulcàssim, i el to jocós i des­cor­dat, no man­cat de vetes dau­ra­des, de Claudi Valeri. Heterònims, per tant? Sí. O, més con­cre­ta­ment, seguint la ter­mi­no­lo­gia mac­ha­di­ana que Ponç Pons reporta en el pre­faci, com­ple­men­ta­ris.

L’estiu pas­sat comen­tava, per a La República, els epi­gra­mes de Mar­cial, traduïts per Jaume Juan Cas­telló. Mar­cial, un dels cam­pi­ons del gènere, tractà exten­sa­ment, en els seus ver­sos, sobre els usos i les pràcti­ques sexu­als de l’imperi que li va tocar de viure. “Jo tracto temes sen­zills”, escri­via en un dels seus epi­gra­mes Marc Valeri Mar­cial, natu­ral de Bílbi­lis, l’actual Cala­ta­iud. I aquesta és, en efecte, una de les carac­terísti­ques del gènere, que Pons segueix amb fide­li­tat. Sovint l’epi­grama no ens fa l’efecte d’una poe­sia closa, sinó més aviat d’un frag­ment del con­junt, gai­rebé com l’ano­tació d’un die­tari. Dins la paleta d’aquests assump­tes sen­zills, pre­nen un pro­ta­go­nisme sever –vull dir, tant en el cas del llatí Mar­cial com en el del menorquí Claudi Valeri-Ponç Pons– les coses del piu (i escric “del piu” per res­pecte a la pare­mi­o­lo­gia, però també perquè tots dos poe­tes són homes). El desig, el sexe, en un sen­tit ampli, són matèria des­ta­cada d’aquesta poe­sia: s’hi fa un trac­ta­ment libèrrim, sense com­ple­xos. El quar­tet titu­lat El desig, posem per cas, una peça d’orfe­bre­ria lírica, diu: “Corc que no dorm i no deixa dor­mir, / eterna flama que incen­dia els cos­sos, / sol que no es pon ni deixa de sor­tir, / lava que arrasa i fon el moll dels ossos.” Aquí encara ens movem en una dicció gai­rebé platònica. Però el Claudi Valeri ponsià baixa, molt sovint, arran de terra, per no dir a tocar de l’infern: “Fabi és un neci, un mal­pa­rit, un bord. / Ja l’he avi­sat que si li ho torna a fer, / el mataré i amb un viril menys­preu / daré el seu mem­bre muti­lat als corbs.” En aquests casos, el com­ple­men­tari del menorquí s’emmi­ra­lla nítida­ment en Mar­cial.

Com en el llatí, també Pons adreça els seus ver­sos a una infi­ni­tat d’amics i cone­guts, de noms lla­tiníssims, cosa que crea l’efecte de crònica con­fi­den­cial d’un temps i d’un lloc que no són, és clar, els que ara conei­xem. Els temes, però, són eterns. Ja hem esbos­sat la qüestió del desig: “El pro­blema, Adrià, és que açò del sexe / no s’atura, ni adorm, ni encalma mai” (m’hi jugo un dit que Josep Pla hau­ria aplau­dit aquesta estricta veri­tat for­mu­lada en dos ver­sos). De vega­des, un detall magnífic revela que el desig –o, amb més pro­pi­e­tat, la pui­xança– pateix la minva de l’edat: “Hi ha lle­nyes que no poden encen­dre cap foguera, / i tu ja no et mos­se­gues, quan feim l’amor, els lla­vis.” En una altra pàgina lle­gim que “l’epi­grama ideal ho diu tot en un vers”. Un altre dels temes que apa­rei­xen sovint és el de la cre­ació poètica: el con­sol que pro­cura ser­veix per ate­nuar l’aspra mos­se­gada del pas del temps. Pons és poeta d’un agut lirisme, con­dició que trans­fe­reix al seu germà bessó. Fixeu-vos en el vers final de “Sen­so­rium”: “Que defora fa sol i dins teu tem­pes­teja.” Són deu ver­sos, deu ale­xan­drins, però en aquest dar­rer hi ha l’essència d’un epi­grama ideal.

Claudi Valeri és un poeta que s’assem­bla molt a Ponç Pons: un vita­lista decla­rat, que, assa­o­nat per l’experiència, ha aca­bat per abraçar l’estoïcisme. Aquesta és la filo­so­fia que aferma el con­tin­gut del lli­bre (als segui­dors de Pons no els vindrà gens de nou): “No tenim més que un cos i un pre­sent ara aquí / que és la part que hem de viure de l’eter­ni­tat.” Cele­bració pon­de­rada de la vida, doncs, en ver­sos d’una bella, mesu­rada dicció!