Hi ha dues pel·lícules recents que m’han deixat una profunda seqüela emocional. Una és la catalana Suro i l’altra és As bestas, dos thrillers rurals que tenen en comú el fet de posar sobre la taula els conflictes que sorgeixen entre urbanites i autòctons del lloc on estan ambientades, tractat des de diferents perspectives, totes interessants (les esquerdes d’un ecologisme ideal, d’una banda, i la venjança o el perdó, de l’altra). Per evidents vincles, la segona, que recrea la tensió que sorgeix entre els vilatans que malviuen en un poble gallec i una parella de nouvinguts francesos que intenten trobar un contacte amb la natura més estret, ens remet a un clàssic modern com Gossos de palla, de Sam Peckinpah, un film que encara té la capacitat de fer remoure l’espectador a la butaca i de sacsejar la seva consciència.

Plantejat com un western visceral en què es desferma la violència en un duel coral final, Gossos de palla és un film polèmic que va dividir la crítica, encara més que Grup salvatge, la seva anterior i referencial obra. Està basada en una novel·la titulada L’assetjament a la granja Trencher, de Gordon Williamson, que, evidentment, va retocar al seu gust, afegint-hi un contingut sexual que el llibre no tenia i que al seu moment va fer que rebés qualificatius d’obra feixista i pornogràfica. Deixant de banda els abanderats del puritanisme de sempre, i reconeixent que és segurament el film més violent i sexualment pujat de to del director, en cap cas és gratuït, forçat o efectista. Els instints més baixos són part indissociable de l’ànima humana, i Peckinpah vol que ens hi ens enfrontem de cara.

El film narra com la parella formada per un professor nord-americà (Dustin Hoffman) i una anglesa (Susan George) –fugint de la situació social dels EUA crispada arran de la guerra del Vietnam i les manifestacions racials– marxa al poble natal d’ella, on acaben sent assetjats per un grup de pagerols que no veuen amb bons ulls la presència de l’intrús (que, a més, a diferència d’ells, és un intel·lectual). De lectures, n’hi ha moltes d’evidents, d’altres de més subtils i un bon grapat de segones.

El director es basa en un magnífic muntatge per puntuar les escenes clau del film, i aplica un ritme dramàtic que va in crescendo i que és una autèntica lliçó de cinema. Així, Peckinpah empeny la bola de neu, que ja comença a fer el seu efecte amb un pla gens innocent, quan mostra el personatge de Susan George amb un jersei i sense sostenidors, fet que deixa entreveure uns mugrons endurits, mentre intercala la mirada obscena dels habitants del poble i, de passada, inquieta, tot just començar, l’espectador. Posats en situació, el caràcter sexual de la història va pujant de to fins a l’escena de la doble violació: una amb la qual vol confondre, insinuant que ella mig disfruta després d’haver provocat la situació (en despullar-se sabent que la miren) i una segona, demencial i clarament no desitjada per la víctima. A continuació, de forma magistral, el director introdueix un altre acte de violència (la mort accidental d’una nena a mans d’un noi amb disfuncions mentals) per completar la seqüència de l’assetjament a la casa i acabar per desesperar-nos amb l’ambigüitat que desprenen (tots) els personatges.

Sense anar més lluny, la masculinitat, que tant es visualitza. Explícita, amb aquests pagerols amb instints primaris que actuen fastigosament en manada, però també sibil·lina, la que aplica Dustin Hoffman menyspreant la dona constantment amb aires de superioritat i deixant-la de banda a l’hora de defensar-se, que per alguna cosa ell és el mascle protector (irònicament serà ella qui dispari l’últim tret salvador). Els estereotips del masclisme al descobert. Tots els defectes que jo hi veia són virtuts d’aquest relat en què, com a la vida, res és tan evident i en què la condició humana es presenta plena d’arestes.