ANDREU CARRANZA
ESCRIPTOR, AUTOR DE ‘LA TOMBA DE L’EBRE’
“En el fons, els catalans som un poble anarquista”
AMOR I GUERRA
“Com és possibleA l’interior de la o del títol de la novel·la La tomba de l’Ebre (Columna) que acaba de publicar Andreu Carranza s’hi pot veure la imatge d’un reliquiari, amb una mitja lluna i un sol. És una de les peces del Papa Luna (Benet XIII, 1328-1423) que formava part del tresor de la catedral de Tortosa però que va desaparèixer, com va succeir amb gran part del patrimoni de la seu tortosina, durant l’esclat de la Guerra Civil. Quan a Andreu Carranza li va caure a les mans un llibre de Jesús Massip, que va ser director durant molts anys de l’Arxiu de Tortosa, en què recollia el resultat de les seves recerques sobre el valuós tresor de la catedral (El tresor de la catedral de Tortosa i la Guerra Civil de 1936, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003), Carranza ràpidament va veure que era “material per a una novel·la”. I així ha acabat sent. A La tomba de l’Ebre hi té molt pes aquell tresor. És, diu l’escriptor de la Ribera d’Ebre, una novel·la històrica, ambientada a Tortosa i en altres escenaris en temps de la Guerra Civil: “Els fets que hi explico són reals, l’únic que canvio són els noms” dels personatges. Però a la novel·la hi ha moltes trames que se superposen. I la veritable història que relata el llibre és una història d’amor.
El relat arrenca quan esclata la guerra del 1936. En Cinto, un jove de Tortosa a punt d’entrar al seminari, és captat per un capitost de la FAI-CNT. Casualment empresona el capellà arxiver, que té tota la informació sobre el valuós tresor del Papa Luna i la catedral de Tortosa. El xicot formarà part de l’escorta del tresor, juntament amb un guàrdia d’assalt, el caporal Martínez; Rabosa, un membre de la UGT, i la Clara, una jove anarquista, implicada en l’educació de les dones de la ciutat i partidària de l’amor lliure: “És una noia jove que representa un anarquisme que no ha arribat als nostres dies; no era un anarquisme violent, destraler, sinó que la Clara representa aquell anarquisme més intel·lectual, més romàntic i més autèntic. I jo reivindico aquest aspecte de l’anarquisme que no ha arribat als nostres dies però que té moltes coses que ens representen com a poble, perquè en el fons som un poble anarquista; tenim una arrel anarquista molt potent”, explica Carranza.
Mentre els tres personatges principals fan la custòdia del tresor s’inicia un triangle d’amors i odis entre la Clara, el caporal Martínez i en Cinto. Aquest trident serveix a l’autor per mostrar les vivències d’una ciutat, Tortosa, primer a la rereguarda, però que acabarà sent bombardejada i destruïda per les tropes feixistes, “quan el riu Ebre es converteix en frontera entre els dos bàndols”.
“La gran pregunta –diu l’escriptor– és: com és possible que en una atmosfera de violència, en una guerra entre germans, i enmig de tanta sang i fetge aparegui l’amor? Com és possible que la gent s’enamori?” La novel·la d’Andreu Carranza mostra com la vida continua entremig de la barbàrie. I ho fa amb un sentit de l’humor i una ironia “que és molt de les Terres de l’Ebre”. La novel·la també està construïda amb el llenguatge ebrenc. Carranza va ser un dels pioners a normalitzar l’ús literari d’una manera de parlar, la pròpia de les Terres de l’Ebre, poc habitual en el paper imprès. “La literatura no és un prospecte mèdic; s’ha de normalitzar el fet que la forma de parlar caracteritza els personatges; les novel·les estan construïdes amb paraules i jo reivindico, dins de la correcció, la veu de l’Ebre. Hi aboco expressions molt nostres. A través de les novel·les s’enriqueix el català, perquè hi ha zones del país on s’ha mantingut un lèxic que en altres llocs ha desaparegut”, destaca. Aquesta voluntat de cuidar el lèxic i d’enfortir la llengua ebrenca ha planat en totes les seves novel·les anteriors, des d’Anjub: confessions d’un bandoler (Edicions 62, 2000, Premi Sant Joan), fins a L’hivern del tigre (Planeta), La Clau Gaudí (Rosa dels Vents, escrit juntament amb Esteban Martín) o Ciutat de llops (Columna), entre d’altres.
LA SASTRERIA
Carranza, que va néixer a Ascó i viu a Flix, fa un exercici de memòria. Si bé el germen de la història el va trobar gràcies a la investigació de Jesús Massip sobre el tresor de la catedral de Tortosa, l’escriptor també ha recuperat records personals de la memòria oral. Carranza és el segon de nou germans. El seu pare i el seu avi tenien una sastreria al carrer Major d’Ascó, ja desapareguda: “Quan jo era un marrec, allà es reunia molta gent, feien tertúlia i contaven moltes coses de la Guerra Civil.” Molts dels fets que ara reprodueix a la novel·la els ha tret justament d’aquelles trobades a la sastreria familiar. “A la novel·la hi ha un fort component de memòria. Sense memòria no hi ha ficció. A mesura que anava creixent la història anaven fluint els records de la sastreria”. A La tomba de l’Ebre, per exemple, hi apareixen dos capellans amagats. Carranza explica que aquest és un record de la seva família materna, que és de la Fatarella: “Eren de dretes, carlistes, i van tenir dos capellans amagats a casa durant molt temps.” I un dels episodis històrics que apareix a la novel·la és el conegut com els fets de la Fatarella: els conflictes violents que van tenir lloc els darrers dies del gener del 1937 en aquest poble de la Terra Alta a conseqüència de la resistència dels seus habitants als intents de col·lectivització de les seves terres. Van morir en un sol dia –el 25 de gener del 1937– trenta-quatre pagesos, a mans de grups incontrolats de la FAI. Carranza rebla: “Parlem d’uns fets molt tràgics. Hi ha pobles on encara està viu el record i no es poden dir segons quines coses. Per això [a la novel·la] no hi he posat els noms reals, però els fets sí que són verídics; tots els fets que conto tenen un rerefons de veritat.” “El que va passar aquells anys encara supera la meva ficció”, lamenta l’escriptor. “Parlem d’una època molt fosca; potser amb la novel·la hi ha una voluntat personal de catarsi, i la literatura és una forma de superar-ho; si el llibre contribueix definitivament a enterrar els morts, endavant. Al país encara queden pendents moltes coses de la Guerra Civil, i ara potser és el moment de treure-les fora col·lectivament.” Per això, perquè “la memòria encara està viva”, Carranza ha volgut ser “molt fidel a la realitat històrica”. Confessa que “fins a l’últim moment va anar retocant “petits detalls” de l’obra: “S’ha de vigilar molt amb la novel·la històrica, has de ser molt curós; en una novel·la històrica has d’afinar molt”, assenyala.
La tomba de l’Ebre se situa en els dos primers anys de la Guerra Civil. El relat acaba en el moment de la decisiva i cruenta batalla de l’Ebre, però com que la història continua, Carranza ja està treballant en una segona part. Encara no hi ha data de sortida, però avisa que abans ja té una altra obra de ficció “molt diferent” gairebé a punt per publicar.