RESPECTE I RESPONSABILITAT

Josep Maria Uyà (1960-2019) va ser poeta, assa­gista i tra­duc­tor, un cre­a­dor múlti­ple que també va des­ta­car per les seves obres tea­trals des­ti­na­des al públic juve­nil, amb pre­mis nota­bles. Tenia el doc­to­rat en Filo­lo­gia Hispànica i exer­cia de pro­fes­sor d’ins­ti­tut a Celrà. JMa Uyà, tal com es volia ano­me­nar, és un altre cas no reco­ne­gut de la lite­ra­tura cata­lana. Una part de la seva obra con­ti­nua inèdita, i la publi­cada està des­ca­ta­lo­gada o mal lle­gida. El cri­teri de les edi­to­ri­als, del peri­o­disme i dels lec­tors és el que acaba deter­mi­nant el pres­tigi d’una lite­ra­tura i d’una llen­gua, i d’aquí el seu ús.

Uyà va ini­ciar la seva obra poètica amb Dèiem ànima civil (1989). Al recull Ànima civil, 2000-2007 (Proa, 2008, Premi Agustí Bar­tra 2007) hi ha una incli­nació als prin­ci­pis pre­socràtics, xama­nis­tes, amb una retòrica amena, pen­sada i pen­sa­tiva. “Callada és l’hora que s’aprèn a no ser.” El no-res, la inu­ti­li­tat, el mirar i no fer res, van deter­mi­nant una filo­so­fia il·lumi­na­dora. Té poe­mes des­ta­cats sobre pai­sat­ges i el pas del temps, i d’altres d’engi­nyo­sos i diver­tits. Els poe­mes breus també són clars: “No et vas veure néixer. No et veuràs morir.” És com si la seva poe­sia hagués estat una pre­pa­ració per desen­vo­lu­par la seva obra filosòfica, amb referències molt diver­ses: Miquel Bauçà, Anto­nio Mac­hado, Car­los Cas­ta­neda, Char­les Renou­vier, Bau­de­laire, Rilke o l’escrip­tor argentí Mace­do­nio Fernández, a qui va dedi­car un dels seus pri­mers assaigs. Ell bus­cava les res­pos­tes sabent que no exis­tien. Bus­cava la vida sabent que no era res. “L’home no està fet per saber.” La presència de la mort és omni­pre­sent, s’anti­ci­pava als seus amors, als seus som­nis. Als seus poe­mes no hi ha gaire vita­li­tat, però hi ha metafísica. Hi ha reflexió.

A la vegada, va anar fent la seva obra assagística, enci­clopèdica, El flâneur a la fines­tra, que està publi­cant Edi­ci­ons Cal·lígraf, a par­tir de les seves clas­ses, que exer­cia a la Fun­dació Fita amb Joa­quim Jubert. Trac­tat de la ignorància (2022) es pot con­si­de­rar la seva gran obra filosòfica. Porta el subtítol: Estat de l’humà en la intempèrie metafísica. I no calen gai­res pre­li­mi­nars per con­cre­tar la temàtica. L’assaig, com el cami­net de pen­sar, ho va sin­te­tit­zar així: “Ningú ha dit que cal­gui saber res.” I per això, defi­neix la ignorància com a volum de vida. Cri­tica l’home pel seu aco­mo­da­ment, per la seva acti­tud entot­so­lada. Hi ha pàgines sen­ce­res que són cops, que et dei­xen caos, ver­mell, groc i verd, a inter­vals. L’ètica pren mus­cu­la­tura i fondària en els seus plan­te­ja­ments. “Dei­xar de ser igno­rant, sig­ni­fica dei­xar de ser ego­ista.” Per a ell, no adme­tre el silenci és una manera de mos­trar la ignorància. Hi ha capítols que plan­teja decàlegs, com si cada punt pogués gene­rar un nou trac­tat. El lli­bre és un fes­ti­val de notes bibli­ogràfiques, de referències al marge per ampliar, des­ta­cant la base de Miquel Bauçà.

Emet una crítica a la filo­so­fia de Plató, al seu ide­a­lisme. “No sabem des­pu­llar l’ésser de tot el que li hem afe­git.” És il·lumi­na­dor com des­criu la supe­ri­o­ri­tat absurda de l’home davant la natura, i els estímuls visu­als (cinema, publi­ci­tat, tele­visió, inter­net, vide­o­jocs, xar­xes soci­als) com un procés infan­til, cap a un estat abso­lut d’ignorància, d’idi­o­la­tria. “Vivim can­sats per fer-ho tot i tenir-ho tot.” El límit és un dels capítols des­ta­cats del lli­bre. Tot i que no hi veu solució, fixa uns can­vis per­so­nals cap a la consciència, cap a la res­pon­sa­bi­li­tat, cap al res­pecte, rei­vin­di­cant el tre­ball humà, soli­tari, de recerca. També fa una crítica a la negació de la mort. L’agost del 2006, a Port­bou, va escriure: “Avui he visi­tat la meva tomba, la número 56. De moment, és buida. I si jo algun dia hi soc, també seguirà així.”