RESPECTE I RESPONSABILITAT

Josep Maria Uyà (1960-2019) va ser poeta, assagista i traductor, un creador múltiple que també va destacar per les seves obres teatrals destinades al públic juvenil, amb premis notables. Tenia el doctorat en Filologia Hispànica i exercia de professor d’institut a Celrà. JMa Uyà, tal com es volia anomenar, és un altre cas no reconegut de la literatura catalana. Una part de la seva obra continua inèdita, i la publicada està descatalogada o mal llegida. El criteri de les editorials, del periodisme i dels lectors és el que acaba determinant el prestigi d’una literatura i d’una llengua, i d’aquí el seu ús.

Uyà va iniciar la seva obra poètica amb Dèiem ànima civil (1989). Al recull Ànima civil, 2000-2007 (Proa, 2008, Premi Agustí Bartra 2007) hi ha una inclinació als principis presocràtics, xamanistes, amb una retòrica amena, pensada i pensativa. “Callada és l’hora que s’aprèn a no ser.” El no-res, la inutilitat, el mirar i no fer res, van determinant una filosofia il·luminadora. Té poemes destacats sobre paisatges i el pas del temps, i d’altres d’enginyosos i divertits. Els poemes breus també són clars: “No et vas veure néixer. No et veuràs morir.” És com si la seva poesia hagués estat una preparació per desenvolupar la seva obra filosòfica, amb referències molt diverses: Miquel Bauçà, Antonio Machado, Carlos Castaneda, Charles Renouvier, Baudelaire, Rilke o l’escriptor argentí Macedonio Fernández, a qui va dedicar un dels seus primers assaigs. Ell buscava les respostes sabent que no existien. Buscava la vida sabent que no era res. “L’home no està fet per saber.” La presència de la mort és omnipresent, s’anticipava als seus amors, als seus somnis. Als seus poemes no hi ha gaire vitalitat, però hi ha metafísica. Hi ha reflexió.

A la vegada, va anar fent la seva obra assagística, enciclopèdica, El flâneur a la finestra, que està publicant Edicions Cal·lígraf, a partir de les seves classes, que exercia a la Fundació Fita amb Joaquim Jubert. Tractat de la ignorància (2022) es pot considerar la seva gran obra filosòfica. Porta el subtítol: Estat de l’humà en la intempèrie metafísica. I no calen gaires preliminars per concretar la temàtica. L’assaig, com el caminet de pensar, ho va sintetitzar així: “Ningú ha dit que calgui saber res.” I per això, defineix la ignorància com a volum de vida. Critica l’home pel seu acomodament, per la seva actitud entotsolada. Hi ha pàgines senceres que són cops, que et deixen caos, vermell, groc i verd, a intervals. L’ètica pren musculatura i fondària en els seus plantejaments. “Deixar de ser ignorant, significa deixar de ser egoista.” Per a ell, no admetre el silenci és una manera de mostrar la ignorància. Hi ha capítols que planteja decàlegs, com si cada punt pogués generar un nou tractat. El llibre és un festival de notes bibliogràfiques, de referències al marge per ampliar, destacant la base de Miquel Bauçà.

Emet una crítica a la filosofia de Plató, al seu idealisme. “No sabem despullar l’ésser de tot el que li hem afegit.” És il·luminador com descriu la superioritat absurda de l’home davant la natura, i els estímuls visuals (cinema, publicitat, televisió, internet, videojocs, xarxes socials) com un procés infantil, cap a un estat absolut d’ignorància, d’idiolatria. “Vivim cansats per fer-ho tot i tenir-ho tot.” El límit és un dels capítols destacats del llibre. Tot i que no hi veu solució, fixa uns canvis personals cap a la consciència, cap a la responsabilitat, cap al respecte, reivindicant el treball humà, solitari, de recerca. També fa una crítica a la negació de la mort. L’agost del 2006, a Portbou, va escriure: “Avui he visitat la meva tomba, la número 56. De moment, és buida. I si jo algun dia hi soc, també seguirà així.”