UN QUADRE ESPOLIAT PER FRANCO A BARCELONA

Al Museu Naci­o­nal de les Fili­pi­nes es con­serva un qua­dre gegantí de qua­tre metres d’alçada per set de llar­gada, el més gran con­ser­vat en aquell país. El va pin­tar Juan Luna i Novi­cio (1857-1899), l’artista filipí més impor­tant del segle XIX. L’obra és una com­po­sició impac­tant que mos­tra uns fets duríssims, el moment en què uns gla­di­a­dors morts a l’arena són cru­a­ment arros­se­gats pel terra i des­posseïts de les seves armes. Als circs romans, el lloc on es duia a terme aquesta rutina lúgubre i maca­bra era l’spo­li­a­rium –en català, l’espo­li­ari–, que era l’indret on, si calia, se’ls rema­tava i se’ls des­posseïa dels guar­ni­ments. El terme llatí per desig­nar aquell espai ha aca­bat esde­ve­nint el títol de la pin­tura.

Aque­lla obra impres­si­o­nant dona la ben­vin­guda a tots els visi­tants del museu naci­o­nal filipí des de la seva posició pri­vi­le­gi­ada a la gale­ria prin­ci­pal. Avui és un emblema del museu, però no va ser sem­pre així. Durant un gra­pat d’anys, la pin­tura va estar-se a Bar­ce­lona, al Museu d’Art Modern –pre­ce­dent del MNAC–, ja que era pro­pi­e­tat de la Dipu­tació de Bar­ce­lona. Com hi va arri­bar, a Cata­lu­nya? El pin­tor Luna va pin­tar-la a Roma i va pre­sen­tar-la a l’Expo­sició Naci­o­nal de Belles Arts de Madrid del 1884, en què va gua­nyar la dis­tinció més impor­tant, una meda­lla d’or, segons recull la Gaceta de Madrid. Tot seguit, l’obra va ser adqui­rida per la Dipu­tació de Bar­ce­lona, que va pagar-ne 20.000 pes­se­tes, un autèntic dine­ral de l’època.

La pin­tura va estar-se a la capi­tal cata­lana fins al 1937, quan es va enviar a Madrid per ser res­tau­rada. Però ja no va tor­nar a Bar­ce­lona. La res­tau­ració, estra­nya­ment, no va enlles­tir-se fins al 1957 i, l’any següent, el dic­ta­dor Fran­cisco Franco, sense enco­ma­nar-se a ningú, va deci­dir lliu­rar l’Spo­li­a­rium a les Fili­pi­nes com a regal. No cal dir que va ser un acte com­ple­ta­ment il·legal dut a terme en plena dic­ta­dura d’un règim fei­xista, atès que es va des­pos­seir la Dipu­tació de Bar­ce­lona d’un bé que li era propi. Aquesta il·lega­li­tat, jun­ta­ment amb les doc­tri­nes patri­mo­ni­als vigents en matèria d’espo­lis i res­ti­tució, hau­rien de fer via­ble el retorn de l’obra a Bar­ce­lona. Serà difícil, atès que avui està cata­lo­gada com a tre­sor naci­o­nal de les Fili­pi­nes. Les cade­nes de ferro ben gros­ses i visi­bles que llu­ei­xen afer­ra­des al marc de la pin­tura són una metàfora per­fecta de la difi­cul­tat de l’empresa.

Aquesta és una història de llui­ta­dors der­ro­tats, colo­ni­a­lisme, opres­sors, espo­lis i un règim auto­ri­tari. Les Fili­pi­nes i Espa­nya. Espa­nya i Cata­lu­nya. Cata­lu­nya i les Fili­pi­nes. Mai el tema d’una obra havia des­crit tan bé, tot i que invo­luntària­ment, la seva història poste­rior.