7. Estació d’enllaç “PIM, PAM”

El 1994 va ser un any d’eufòria en l’àmbit de les sèries. Poble­nou va tri­om­far com a tele­no­vel·la de tarda i, a par­tir del 20 de novem­bre, ho va fer Estació d’enllaç en la franja de la nit. Un capítol per set­mana. Se n’havien escrit tretze, però l’èxit va por­tar a fer-ne 140. La sèrie es va allar­gar més de qua­tre anys. L’esce­nari prin­ci­pal era el vestíbul d’una estació de tren de l’àrea de Bar­ce­lona: hi pas­sa­ven trens de llarg recor­re­gut, hi havia un enllaç amb l’aero­port i també amb el metro i, a fora, una estació d’auto­bu­sos i una parada de taxis. L’acció pas­sava al vestíbul, al quiosc, al des­patx i a la casa del cap d’estació, a la botiga d’objec­tes de regal i, de tant en tant, a la rebo­tiga. L’acció també pas­sava al bar Manel, sem­pre en l’entorn tan­cat dels pas­sa­dis­sos d’una estació. El pro­pi­e­tari del bar era el Manel Gar­cia (Josep Maria Pou), que sovint se les tenia ama­ble­ment amb el seu fill Tomàs (Fermí Casado). O no el tro­bava o el noi no arri­bava, no ser­via el que havia de ser­vir, no li deia tot el que li havia de dir...

El Manel Gar­cia pot­ser no havia de tenir una rellevància espe­cial. Jaume Cabré, l’ànima de la sèrie, va dir que a Estació d’enllaç tots els per­so­nat­ges no eren blancs sinó vol­gu­da­ment gri­sos. Però el gran Pou va saber dotar l’amo del bar d’un caràcter obert, franc, par­la­dor, que es comu­ni­cava amb els ges­tos i amb la mera presència, les mira­des i algun crit. Picava l’ase, incrèdul. I de fra­ses mítiques en va dir unes quan­tes: “Soc el pupes de l’estació”, s’excla­mava men­tre mos­trava l’avant­braç engui­xat; “Quin fart de car­dar que em vaig fer a la mili...”, li expli­cava al quios­quer; “El nano deixi-me’l en pau, eh”, li deia a un poli­cia. I al final d’aquest capítol de poli­cies, en què el Manel s’havia hagut d’abra­o­nar damunt d’un màfies amb pis­tola (Joan Mas­sotk­lei­ner), s’ado­nava que el seu nano s’havia des­ma­iat en veure una mica de sang: “Em sem­bla que està fet de man­tega.”

La Glòria Cana­les (Mercè Arànega) era la mes­tressa de la botiga de regals Babel; tenia dues filles: l’Ester (Laia Marull), que estu­di­ava història de l’art, i la Laura (Aina Clo­tet), que era super­do­tada. El cap d’estació era el Pere Comes (Car­les Sales) i la seva dona era la Fina Llo­pis (Marta Ange­lat), a qui se’ls va morir un fill, el Miquel, i van adop­tar una nena, la Raquel (Laia Cas­tri­llo). La dona del Manel era la Teresa Sol­sona (Àngels Poch). El Mesa (Pere Raich) era un mem­bre del per­so­nal de l’estació. El Toni (Santi Ricard) era fill del bar de dalt, és a dir, fill de la Rosa (Pepa Arenós), que n’era la pro­pietària. El quios­quer era l’Edu­ard Badia (Ramon Madaula), amb una tre­ba­lla­dora a càrrec: la Berta Gar­cia (Glòria Cano).

Per cert: l’actriu que inter­pre­tava la Berta era de Sant Jaume d’Enveja, tot i que a la sèrie repre­sen­tava que era de Vall-de-Rou­res. “Jo no he reme­nat lo cul, Tomàs.” I, és clar, el Tomàs dei­xava anar una altra rutina lingüística, molt seva: “Pim, pam.”