7. Estació d’enllaç “PIM, PAM”

El 1994 va ser un any d’eufòria en l’àmbit de les sèries. Poblenou va triomfar com a telenovel·la de tarda i, a partir del 20 de novembre, ho va fer Estació d’enllaç en la franja de la nit. Un capítol per setmana. Se n’havien escrit tretze, però l’èxit va portar a fer-ne 140. La sèrie es va allargar més de quatre anys. L’escenari principal era el vestíbul d’una estació de tren de l’àrea de Barcelona: hi passaven trens de llarg recorregut, hi havia un enllaç amb l’aeroport i també amb el metro i, a fora, una estació d’autobusos i una parada de taxis. L’acció passava al vestíbul, al quiosc, al despatx i a la casa del cap d’estació, a la botiga d’objectes de regal i, de tant en tant, a la rebotiga. L’acció també passava al bar Manel, sempre en l’entorn tancat dels passadissos d’una estació. El propietari del bar era el Manel Garcia (Josep Maria Pou), que sovint se les tenia amablement amb el seu fill Tomàs (Fermí Casado). O no el trobava o el noi no arribava, no servia el que havia de servir, no li deia tot el que li havia de dir...

El Manel Garcia potser no havia de tenir una rellevància especial. Jaume Cabré, l’ànima de la sèrie, va dir que a Estació d’enllaç tots els personatges no eren blancs sinó volgudament grisos. Però el gran Pou va saber dotar l’amo del bar d’un caràcter obert, franc, parlador, que es comunicava amb els gestos i amb la mera presència, les mirades i algun crit. Picava l’ase, incrèdul. I de frases mítiques en va dir unes quantes: “Soc el pupes de l’estació”, s’exclamava mentre mostrava l’avantbraç enguixat; “Quin fart de cardar que em vaig fer a la mili...”, li explicava al quiosquer; “El nano deixi-me’l en pau, eh”, li deia a un policia. I al final d’aquest capítol de policies, en què el Manel s’havia hagut d’abraonar damunt d’un màfies amb pistola (Joan Massotkleiner), s’adonava que el seu nano s’havia desmaiat en veure una mica de sang: “Em sembla que està fet de mantega.”

La Glòria Canales (Mercè Arànega) era la mestressa de la botiga de regals Babel; tenia dues filles: l’Ester (Laia Marull), que estudiava història de l’art, i la Laura (Aina Clotet), que era superdotada. El cap d’estació era el Pere Comes (Carles Sales) i la seva dona era la Fina Llopis (Marta Angelat), a qui se’ls va morir un fill, el Miquel, i van adoptar una nena, la Raquel (Laia Castrillo). La dona del Manel era la Teresa Solsona (Àngels Poch). El Mesa (Pere Raich) era un membre del personal de l’estació. El Toni (Santi Ricard) era fill del bar de dalt, és a dir, fill de la Rosa (Pepa Arenós), que n’era la propietària. El quiosquer era l’Eduard Badia (Ramon Madaula), amb una treballadora a càrrec: la Berta Garcia (Glòria Cano).

Per cert: l’actriu que interpretava la Berta era de Sant Jaume d’Enveja, tot i que a la sèrie representava que era de Vall-de-Roures. “Jo no he remenat lo cul, Tomàs.” I, és clar, el Tomàs deixava anar una altra rutina lingüística, molt seva: “Pim, pam.”