A LA CUINA PASSEN COSES...

La cantant i contrabaixista Magalí Datzira ens adverteix, tot conversant en un cafè del Poble Nou, que tots els articles sobre ella comencen fent referència al seu pas per la Sant Andreu Jazz Band. “Ja tinc 26 anys i tot allò ho veig molt llunyà!”, exclama qui, juntament amb Andrea Motis, Eva Fernàndez, Rita Payés i Èlia Bastida, entre moltes d’altres, va formar part de l’ampli reguitzell de joveníssims talents del planter del jazz català. “Entremig m’han passat milions de coses i he absorbit moltíssima música diferent”, prossegueix. “Puc cantar encara un estàndard de jazz i passar-m’ho d’allò més bé, però he canviat molt i gaudeixo amb moltes altres coses.”

Ve de l’FNAC resignada, després de trobar-se [des de la cuina], el seu primer disc en solitari, publicat pel segell Bankrobber, encaixonat en l’apartat de “jazz vocal”. Es tracta, al capdavall, d’un disc lliure i inclassificable, marcat també pel pop de cambra o els ritmes brasilers, entre moltes altres coses. “Reflecteixen la Magalí més nostàlgica, introspectiva i tranqui”, explica. “No són cançons perquè la gent balli”, adverteix a qui hi olori una continuació de Ghosting, un sorprenent tema de pop electrònic publicat l’estiu passat. “Són, això sí, cançons per escoltar estirada al llit.”

[des de la cuina] té col·laboracions com les de Lucía Fumero, Darío Barroso i Toni Mora, a més d’un trio de cordes format per Carlos Monfort (violí), Andrea Amador (violoncel) i Uixi Amargós (viola), i es nodreix de cançons (dues de les quals de bressol) en català, castellà, anglès, italià i portuguès, així com també instrumentals. “M’he esforçat a escriure’n més en català, perquè és la meva llengua, però cantar en altres idiomes se’m fa increïble, ja que em fascina que cadascun tingui la seva pròpia sonoritat.”

Algunes de les cançons, és clar, s’han fet des de la cuina. “És el millor lloc de les cases!”, afirma. “On es menja, on es parla, on t’informes, on cal estar sempre quan hi ha una festa... un petit refugi.” I, entre les que ressonen amb més força, hi ha Devorando bofetadas, coescrita i cantada amb la mexicana Fuensanta. “La conec de l’any en què vaig anar a estudiar a Amsterdam”, recorda. “Tenia 21 anys, i allà vaig sortir de la bombolla de Barcelona i el jazz. Un altre amic meu em va introduir en la música brasilera, vaig començar a conèixer gent de llocs diferents... Quan vaig tornar vaig haver de replantejar-me què volia fer amb la meva música... i amb la meva vida.”

Coincidint amb la gestació de [des de la cuina], Magalí Datzira ha format part com a contrabaixista de la banda amb què, el mes de setembre a Vic, Núria Graham va presentar un nou projecte i, alhora, de la gira de comiat dels històrics Falsterbo de Montserrat Domènech i Eduard Estivill. “Més que viure de la música, sobrevisc, però no em puc queixar”, assenyala. “I, de vegades, passen coses que m’il·lusionen, com quan el meu germà Iscle, que és saxofonista, em truca no pas perquè col·labori amb ell tocant el contrabaix, que és el que sol passar, sinó cantant!”