La reina de la Leica

“No mal­gas­tis el car­ret. Aquesta por­que­ria no es foto­gra­fia.” Això li van dir a Ilse Bing el 1932 quan la van veure al barri pari­senc de Marais enfo­cant amb una Leica un car­tell atro­ti­nat de Greta Garbo (els ulls esta­ven tapats pel paper arru­gat) engan­xat en una paret mit­gera des­cros­tada. Mig segle després, esde­vin­dria la seva imatge més famosa i un dels esten­dards de la gene­ració de fotògra­fes pio­ne­res. Però lla­vors ella ja era una velleta que feia temps que havia girat full a la seva car­rera.

Aquest punt final el va posar el 1959, quan en feia divuit que resi­dia exi­li­ada a Nova York. Bing havia nas­cut el 1899 a Frank­furt, al si d’una família jueva benes­tant que s’havia ima­gi­nat que la seva filla es decan­ta­ria per les ciències. I així va ser al prin­cipi, ja que va estu­diar matemàtiques i física. La crida per la història de l’art va tras­to­car-li els plans. I, men­tre docu­men­tava amb foto­gra­fies la tesi, el cer­vell li va fer clec: en la càmera de foto­gra­fiar va veure “l’eina per cop­sar el món que l’envol­tava”, explica Juan Vicente Ali­aga, comis­sari de l’expo­sició que es pot veure al cen­tre KBr de la Fun­dació Map­fre fins al 14 de maig.

La mos­tra res­se­gueix el seu peri­ple amb prop de 200 foto­gra­fies, les pri­me­res, de finals dels anys vint, ore­ja­des per la moder­ni­tat de l’Ale­ma­nya de la Bau­haus i de la Nova Visió. Un període que s’estroncà amb l’assalt al poder dels nazis. Bing feu les male­tes i se n’anà a París. A la capi­tal fran­cesa va viure amb inten­si­tat l’avant­guarda sur­re­a­lista, sense mime­tit­zar-la. “La seva mirada té una sin­gu­la­ri­tat que defuig l’ads­cripció a cap cor­rent. Allò que fa més genuí el seu tre­ball és el tarannà huma­nista”, pre­cisa Ali­aga. Tant en els retrats d’adults i –una debi­li­tat– de nens, com en un dels temes que més la van apas­si­o­nar: l’arqui­tec­tura. “Quan foto­gra­fia la torre Eif­fel i els gra­ta­cels de Nova York, ho fa inse­rint-los en la quo­ti­di­a­ni­tat de la gent humil.” Inclús huma­nitza, dotant-los de vida, els objec­tes de les seves fas­ci­nants natu­res mor­tes. Xala de valent amb la dansa, evo­cant la vibració del movi­ment dels balla­rins. I en els auto­re­trats delata ale­gries i tris­te­ses.

A París, va conèixer l’home de la seva vida, el pia­nista, jude­o­a­le­many com ella, Kon­rad Wolf. Els encàrrecs de feina li per­me­tien anar tirant i desen­vo­lu­par l’obra per­so­nal. Es va fer un nom: la reina de la Leica. Va poder expo­sar al cos­tat de les vaques sagra­des: Man Ray, Brassaï, Car­tier-Bres­son, André Kertész, però, com es dolia en una entre­vista que li van fer el 1993, cinc anys abans de la seva mort, “la foto­gra­fia encara no es con­si­de­rava un art”.

Les il·lusi­ons dels anys trenta també van tenir data de cadu­ci­tat. Quan Hit­ler va ocu­par França, Bing va mar­xar, per no tor­nar-hi mai més, del seu pis “amb una maleta, una mot­xi­lla i cigar­rets”. Cigar­rets que li roba­rien tan bon punt va ser inter­nada en un camp de con­cen­tració. “Al camp, que lla­vors no en deien de con­cen­tració, t’apar­ten com­ple­ta­ment del món”, recor­da­ria després.

Al cap d’un any l’alli­be­ra­ren, i el dar­rer destí va ser Nova York. “La seva etapa ame­ri­cana es carac­te­ritza per una obra freda i melancòlica”, sosté el comis­sari. Només ater­rar-hi, es va veure forçada a fer foto­gra­fies per als pas­sa­ports de les mas­ses de des­plaçats euro­peus. “Les difi­cul­tats econòmiques van ser enor­mes, de vega­des només es podia per­me­tre un àpat al dia. Fins i tot es va dedi­car a cui­dar gos­sos de famílies adi­ne­ra­des.” Els encàrrecs es van esfu­mar i va aca­bar desis­tint amb 60 anys. A par­tir de lla­vors, va eva­cuar la cre­a­ti­vi­tat en colla­ges i poe­mes. Fins a la dècada dels setanta, el seu lle­gat fotogràfic no va començar a ser valo­rat. A les por­tes dels 100 anys –només n’hi va fal­tar un–, en l’entre­vista que es pro­jecta al KBr diu en un moment que la seva idea va ser sem­pre “apor­tar alguna cosa posi­tiva a la vida”. Però la vida, a ella, n’hi va apor­tar ben poques, de coses posi­ti­ves.