La reina de la Leica

“No malgastis el carret. Aquesta porqueria no es fotografia.” Això li van dir a Ilse Bing el 1932 quan la van veure al barri parisenc de Marais enfocant amb una Leica un cartell atrotinat de Greta Garbo (els ulls estaven tapats pel paper arrugat) enganxat en una paret mitgera descrostada. Mig segle després, esdevindria la seva imatge més famosa i un dels estendards de la generació de fotògrafes pioneres. Però llavors ella ja era una velleta que feia temps que havia girat full a la seva carrera.

Aquest punt final el va posar el 1959, quan en feia divuit que residia exiliada a Nova York. Bing havia nascut el 1899 a Frankfurt, al si d’una família jueva benestant que s’havia imaginat que la seva filla es decantaria per les ciències. I així va ser al principi, ja que va estudiar matemàtiques i física. La crida per la història de l’art va trastocar-li els plans. I, mentre documentava amb fotografies la tesi, el cervell li va fer clec: en la càmera de fotografiar va veure “l’eina per copsar el món que l’envoltava”, explica Juan Vicente Aliaga, comissari de l’exposició que es pot veure al centre KBr de la Fundació Mapfre fins al 14 de maig.

La mostra ressegueix el seu periple amb prop de 200 fotografies, les primeres, de finals dels anys vint, orejades per la modernitat de l’Alemanya de la Bauhaus i de la Nova Visió. Un període que s’estroncà amb l’assalt al poder dels nazis. Bing feu les maletes i se n’anà a París. A la capital francesa va viure amb intensitat l’avantguarda surrealista, sense mimetitzar-la. “La seva mirada té una singularitat que defuig l’adscripció a cap corrent. Allò que fa més genuí el seu treball és el tarannà humanista”, precisa Aliaga. Tant en els retrats d’adults i –una debilitat– de nens, com en un dels temes que més la van apassionar: l’arquitectura. “Quan fotografia la torre Eiffel i els gratacels de Nova York, ho fa inserint-los en la quotidianitat de la gent humil.” Inclús humanitza, dotant-los de vida, els objectes de les seves fascinants natures mortes. Xala de valent amb la dansa, evocant la vibració del moviment dels ballarins. I en els autoretrats delata alegries i tristeses.

A París, va conèixer l’home de la seva vida, el pianista, judeoalemany com ella, Konrad Wolf. Els encàrrecs de feina li permetien anar tirant i desenvolupar l’obra personal. Es va fer un nom: la reina de la Leica. Va poder exposar al costat de les vaques sagrades: Man Ray, Brassaï, Cartier-Bresson, André Kertész, però, com es dolia en una entrevista que li van fer el 1993, cinc anys abans de la seva mort, “la fotografia encara no es considerava un art”.

Les il·lusions dels anys trenta també van tenir data de caducitat. Quan Hitler va ocupar França, Bing va marxar, per no tornar-hi mai més, del seu pis “amb una maleta, una motxilla i cigarrets”. Cigarrets que li robarien tan bon punt va ser internada en un camp de concentració. “Al camp, que llavors no en deien de concentració, t’aparten completament del món”, recordaria després.

Al cap d’un any l’alliberaren, i el darrer destí va ser Nova York. “La seva etapa americana es caracteritza per una obra freda i melancòlica”, sosté el comissari. Només aterrar-hi, es va veure forçada a fer fotografies per als passaports de les masses de desplaçats europeus. “Les dificultats econòmiques van ser enormes, de vegades només es podia permetre un àpat al dia. Fins i tot es va dedicar a cuidar gossos de famílies adinerades.” Els encàrrecs es van esfumar i va acabar desistint amb 60 anys. A partir de llavors, va evacuar la creativitat en collages i poemes. Fins a la dècada dels setanta, el seu llegat fotogràfic no va començar a ser valorat. A les portes dels 100 anys –només n’hi va faltar un–, en l’entrevista que es projecta al KBr diu en un moment que la seva idea va ser sempre “aportar alguna cosa positiva a la vida”. Però la vida, a ella, n’hi va aportar ben poques, de coses positives.