L’ÀNIMA ANIMAL

Fa encara no un any, Bar­cino publi­cava el lli­bre Bes­ti­ari medi­e­val, a cura de Llúcia Martín Pas­cual, un volum molt interes­sant que dona compte d’una mil·lenària tra­dició literària. Als segles XII-XIII, a Angla­terra, es pro­du­eix la gran eclosió d’aques­tes com­pi­la­ci­ons, que es pre­sen­ten en una forma pròxima “a un manual de filo­so­fia natu­ral, però on cada espècie té un rere­fons simbòlic”. El rere­fons simbòlic n’és, jus­ta­ment, la mare dels ous. Pen­sem en ani­mals –reals o fantàstics– com la serp, el drac, el gall, l’uni­corn... Tots ells han meres­cut un nodrit con­reu lite­rari, que n’ha fet recor­da­ble el gruix simbòlic. Aquests dies tro­bem a la car­te­llera una pel·lícula ben reco­ma­na­ble, The Whale, el pro­ta­go­nista de la qual –pro­fes­sor de lite­ra­tura, afec­tat d’una obe­si­tat mòrbida fruit d’un desen­gany amorós– recorda sovint el començament de Moby Dick. Els ani­mals són per­tot, també dins nos­tre: cal­cant la seva ombra damunt la nos­tra ànima.

Bes­ti­ari, de Laia Prat, és un lli­bre tan des­con­cer­tant com bell, dotat d’una forma, si se’m per­met la metàfora, pro­teica, que com­bina i har­mo­nitza escrip­tu­res diver­ses –la poètica, l’assagística, la nar­ra­tiva– i il·lus­tra­ci­ons de la mateixa autora. Par­teix del recurs del manus­crit tro­bat: repre­senta que ha cai­gut a les mans de la poeta, antropòloga de for­mació, una obra en què, pre­sump­ta­ment, es des­cri­uen les diver­ses espècies i les eres. A vega­des sem­bla que les estre­lles, en la vida d’una per­sona, s’alineïn mis­te­ri­o­sa­ment: no fa gaire vaig veure un docu­men­tal de la BBC, Aris­totle’s Lagoon, que ens endinsa en la passió natu­ra­lista del pen­sa­dor grec, un ves­sant de la seva obra que ha que­dat arra­co­nat davant la majes­tu­o­si­tat del seu cor­pus filosòfic. D’Aristòtil vaig pas­sar als bes­ti­a­ris medi­e­vals, i, d’aquests, al lli­bre de Prat.

El lli­bre hau­ria agra­dat molt a Joan Perucho, que estava fas­ci­nat pels bes­ti­a­ris i els mons­tru­a­ris, històrics o apòcrifs. Hi ha, a més, una iro­nia que s’ade­qua bé amb el lirisme gene­ral. En donaré un exem­ple, cen­trat en un insecte rar. En una nota a peu de plana, la poeta ens informa que “el pri­mer i últim exem­plar de Carist­hi­nei­nae olini va extin­gir-se a la pae­lla d’una família humil de la regió de Bzawskyly, a Cen­tre­eu­ropa, l’any 1984”. El relat, jocós, ens encara amb la pròpia con­tingència i, fins i tot, amb la nos­tra des­a­pa­rició com a espècie. Abans havíem lle­git que els ani­mals embal­sa­mats, “un cop morts, seguei­xen tenint sen­tit per a l’ésser humà”. El bes­ti­ari de Prat tracta del temps i de les pul­si­ons huma­nes, i tracta, és clar, de la mort, de la vivència de la mor­ta­li­tat. Escriure, doncs, com una forma d’embal­sa­mar el sen­tit.

El verb embal­sa­mar, però, també té l’accepció de ‘per­fu­mar’. En molts ver­sos cata­lans de començament del segle XX hi ha que­dat imprès el terme embau­mar, que ha des­a­pa­re­gut del dic­ci­o­nari. Prat juga amb aquest sen­tit (De vega­des les flors embal­sa­men l’aire), i ho fa per refle­xi­o­nar sobre la lluita per la vida. Els entomòlegs en saben prou, d’això: “I els insec­tes s’hi moren / seguint-ne el per­fum. // O d’altres vega­des / aca­ben pun­xats, exhi­bits / en urnes de vidre / [...] deli­ca­da­ment asfi­xi­ats” (quin vers tan pro­digiós, aquest dar­rer!).

Bes­ti­ari m’ha sem­blat un lli­bre molt esti­mu­lant, perquè burxa el lec­tor, li fa plan­te­jar-se pre­gun­tes ines­pe­ra­des. Entre l’ani­ma­lia aple­gada (i des­ple­gada), les per­so­nes hi tre­uen el cap. A l’Índia, la imatge d’un home “ple de corcs”: “De la cama dreta li ha cai­gut una mica de pol­sim pel camal del pan­taló.” En la secció “Gar­rins” se’ns avisa que s’hi exem­pli­fi­ca­ran “tot d’espècies / que van dege­ne­rant”. Ja es veu que el mis­satge dels ani­mals pra­ti­ans resulta pro­fun­da­ment humà!

Hi ha un vers del Poema de Gil­ga­mesh que, des que el vaig lle­gir, no puc obli­dar. L’autor, amb molt poques parau­les, hi va dei­xar ben des­crit el sen­ti­ment d’intempèrie que pateix qui ja no té casa: “A dins la teva cam­bra s’hi ajo­carà el mus­sol”. La poe­sia La nor­ma­li­tat del buit, a parer meu, s’acosta molt al sen­tit d’aquest vers. La titu­lada La bèstia –el pre­text de la qual és el canvi de pell de la serp, i el tema, la fi de l’amor– cons­ti­tu­eix una fiblada a la consciència: “Avui, però, / hem mudat les nos­tres pells, / i hem dei­xat aban­do­nats tots els records / a qual­se­vol mar­gera.”