L’ÀNIMA ANIMAL

Fa encara no un any, Barcino publicava el llibre Bestiari medieval, a cura de Llúcia Martín Pascual, un volum molt interessant que dona compte d’una mil·lenària tradició literària. Als segles XII-XIII, a Anglaterra, es produeix la gran eclosió d’aquestes compilacions, que es presenten en una forma pròxima “a un manual de filosofia natural, però on cada espècie té un rerefons simbòlic”. El rerefons simbòlic n’és, justament, la mare dels ous. Pensem en animals –reals o fantàstics– com la serp, el drac, el gall, l’unicorn... Tots ells han merescut un nodrit conreu literari, que n’ha fet recordable el gruix simbòlic. Aquests dies trobem a la cartellera una pel·lícula ben recomanable, The Whale, el protagonista de la qual –professor de literatura, afectat d’una obesitat mòrbida fruit d’un desengany amorós– recorda sovint el començament de Moby Dick. Els animals són pertot, també dins nostre: calcant la seva ombra damunt la nostra ànima.

Bestiari, de Laia Prat, és un llibre tan desconcertant com bell, dotat d’una forma, si se’m permet la metàfora, proteica, que combina i harmonitza escriptures diverses –la poètica, l’assagística, la narrativa– i il·lustracions de la mateixa autora. Parteix del recurs del manuscrit trobat: representa que ha caigut a les mans de la poeta, antropòloga de formació, una obra en què, presumptament, es descriuen les diverses espècies i les eres. A vegades sembla que les estrelles, en la vida d’una persona, s’alineïn misteriosament: no fa gaire vaig veure un documental de la BBC, Aristotle’s Lagoon, que ens endinsa en la passió naturalista del pensador grec, un vessant de la seva obra que ha quedat arraconat davant la majestuositat del seu corpus filosòfic. D’Aristòtil vaig passar als bestiaris medievals, i, d’aquests, al llibre de Prat.

El llibre hauria agradat molt a Joan Perucho, que estava fascinat pels bestiaris i els monstruaris, històrics o apòcrifs. Hi ha, a més, una ironia que s’adequa bé amb el lirisme general. En donaré un exemple, centrat en un insecte rar. En una nota a peu de plana, la poeta ens informa que “el primer i últim exemplar de Caristhineinae olini va extingir-se a la paella d’una família humil de la regió de Bzawskyly, a Centreeuropa, l’any 1984”. El relat, jocós, ens encara amb la pròpia contingència i, fins i tot, amb la nostra desaparició com a espècie. Abans havíem llegit que els animals embalsamats, “un cop morts, segueixen tenint sentit per a l’ésser humà”. El bestiari de Prat tracta del temps i de les pulsions humanes, i tracta, és clar, de la mort, de la vivència de la mortalitat. Escriure, doncs, com una forma d’embalsamar el sentit.

El verb embalsamar, però, també té l’accepció de ‘perfumar’. En molts versos catalans de començament del segle XX hi ha quedat imprès el terme embaumar, que ha desaparegut del diccionari. Prat juga amb aquest sentit (De vegades les flors embalsamen l’aire), i ho fa per reflexionar sobre la lluita per la vida. Els entomòlegs en saben prou, d’això: “I els insectes s’hi moren / seguint-ne el perfum. // O d’altres vegades / acaben punxats, exhibits / en urnes de vidre / [...] delicadament asfixiats” (quin vers tan prodigiós, aquest darrer!).

Bestiari m’ha semblat un llibre molt estimulant, perquè burxa el lector, li fa plantejar-se preguntes inesperades. Entre l’animalia aplegada (i desplegada), les persones hi treuen el cap. A l’Índia, la imatge d’un home “ple de corcs”: “De la cama dreta li ha caigut una mica de polsim pel camal del pantaló.” En la secció “Garrins” se’ns avisa que s’hi exemplificaran “tot d’espècies / que van degenerant”. Ja es veu que el missatge dels animals pratians resulta profundament humà!

Hi ha un vers del Poema de Gilgamesh que, des que el vaig llegir, no puc oblidar. L’autor, amb molt poques paraules, hi va deixar ben descrit el sentiment d’intempèrie que pateix qui ja no té casa: “A dins la teva cambra s’hi ajocarà el mussol”. La poesia La normalitat del buit, a parer meu, s’acosta molt al sentit d’aquest vers. La titulada La bèstia –el pretext de la qual és el canvi de pell de la serp, i el tema, la fi de l’amor– constitueix una fiblada a la consciència: “Avui, però, / hem mudat les nostres pells, / i hem deixat abandonats tots els records / a qualsevol margera.”