La proposta demostra que no calen grans estímuls espectaculars, sinó bones idees per atrapar l’ànima dels espectadors i integrar-los en una petita història. Es tracta d’un regal que podria fer llarga vida en programació escolar. Barrocomatik presenta un notable treball de mim a partir de la gestualitat d’un autòmat, el clown excèntric i un quartet barroc que s’acobla a la perfecció a la trama. El públic no perd pistonada a una trama en què un inventor particular es distreu jugant amb els seus aparells, una mena de carilló amb música barroca. La seva figura preferida és una ballarina que aprèn a aplaudir, riure i moure’s sobre ella mateixa com una baldufa. No volem revelar gaire una trama que és clara i que va mostrant sorpreses escèniques i, sobretot, dramatúrgiques, afegint colors foscos, de por, de vergonya, de bullying, al quadre inicial còmic, d’excentricitats i alguna divertida patacada.

El treball d’autòmat és molt fi, sobretot en el cas de la ballarina, que s’exposa al prosceni. També el quartet sap mantenir la compostura amb una aparent mirada fixa cap a la partitura que exigeix molta escolta per anar desplegant un repertori festiu, que vesteix com un guant cada escena. La tècnica de mim, sovint, queda relegada a l’habilitat artística o a la repetició dels gags. Aquest treball atrapa, tant a pares com a fills, amb molt ofici i sempre connectant amb el públic. Aquesta festa del gest és un empoderament a la vida. Dels autòmats i de les persones que, porugues, han preferit viure una jornada tranquil·la sense conviure amb la resta. El protagonista té un cert aire a l’home del temps de Trau. O com aquells dissortats personatges de Papirus. De fet, coincideix amb l’inici de la carrera dels germans Oligor (Tribulaciones de Virginia és el dispositiu que tenien amagat en un garatge). Posteriorment, els dos germans, desplegarien trajectòria amb treballs paral·lels (Con versos d’una banda; i La máquina de la soledad o La melancolía del turista amb Shaday Larios, de l’altra banda).

Demanar un desig és trampa. No té mèrit. Com la sort, s’ha d’anar a buscar. Festuc Teatre fa exactament això: treballar al màxim les oportunitats. Apostar pels seus trumfos (una escenografia vibrant, una cançó de bressol, una traça i paciència de la mare davant d’un pare desorientat i impulsiu i una protagonista que, tot i les erupcions de la preadolescència, gasta una bondat i una imaginació empàtica) i buscar la connexió amb el públic en tot moment. A l’espectacle, per cert, no hi ha ni una sola referència a les pantalles (tampoc en el personatge malvat i avariciós) ni falta que fa. Tot es fa al davant de la platea, en directe, amb l’ànima i la ironia que atrapa la canalla i enriola els seus pares. La recepta és infal·lible, però no per això els pastissos de iogurt pugen sempre al forn.

Probablement, La llàntia meravellosa s’enreda en la subtrama i derrota del desert. Calia trobar-hi un antagònic que no fos el geni (que adopta el personatge un punt excèntric) i que caigués en la trampa de la seva ambició. Peca d’allargar els capítols d’aventura a canvi d’aprofundir en la contradicció de disposar de tres desigs, però que no permeten esborrar el càncer de la mare (però sí aconseguir la poció per salvar l’abnegada princesa del desert d’un atac de serp).

Es poden demanar desigs quan es bufen espelmes, en tirar una moneda a la Fontana de Trevi, en rescatar una pestanya caiguda, en veure un estel fugaç. I en fregar una llàntia màgica. Però el que té valor és viure sense perdre el nord. Festuc Teatre beu de l’escenografia conceptual, transformadora, dels Titelles de Lleida i hi afegeix una sorpresa final que és de traca!

No és normal que un ratpenat (Clara Aguilar) amb ulleres tintades convidi tothom a escoltar en silenci els sons de la cova. El viatge, amb un minipassadís fosc en què la vista s’alinea amb el sentit de l’oïda i del tacte, acaba dins d’una cova on plou i on s’ha convocat la kermesse enmig de l’escenari. Els adults (habitualment) en queden fora, i la canalla juga als impulsos que genera la maquinària d’efectes d’aquesta cova amb DJ (el ratpenat amb un llaç gros a l’esquena en forma d’ales plegades). Es produeix un distanciament similar al de Ça Marche de Los figurantes, però sense tanta agror en els comentaris que es projecten amb absolut desconeixement des de l’escena. Els espectadors passen a ser actors involuntaris en una mena de site specific, com a Els protagonistes d’El Conde de Torrefiel (en què es vivia dins d’un volcà a punt d’entrar en erupció, per exemple).

A dins, la percepció és d’expectació. Una mica com aquell conte dels Farrés Brothers Dins el cau del Tabalet. Apareix una ombra amb un caminar sorollós, (xerric-xerric) vestuari gòtic i una còfia de serventa (Anabel Labrador), com qui obre la porta de la cova. Ensenya un llum, grata al centre de l’espai i, puntualment, encén un foc on (segons sembla, hi va introduint material invisible que treu de pots amb rosca invisibles). El surrealisme es fa tubercle amb l’aparició del rave (Carles Pedragosa) carregat de bijuteria brilli brilli d’un rosa encès. Saluda, tímid, arrossegant la erra fent la tonada del Miau Miau Miau de Rossini. Aviat és dit. Com si fos el primer cop que aquesta arrel rep els convidats, es desviu per connectar-hi, per ballar-hi, per descobrir-se en éssers vius (que moren) i amb qui comparteix el planeta Terra. Amb la festa arriba la rave, amb làser, música electrònica i un ratpenat que balla sense moure els peus de terra mentre punxa pistes des del fons de la cova, enmig d’estalagtites i estalagmites enlluernadores.

Podria ser el final vibrant d’una experiència sensorial, però la festa s’atura de cop i arrenca el relat de la història. La proposta de Silvia Delagnau aconsegueix trencar una tendència a la disbauxa, però la canalla es divideix entre els que escolten la història i els que es distreuen amb el confeti: Les llavors es llancen al camp; algunes germinen, les altres cauen en terra erma. La trama ve a explicar que tots som cendra, que som microorganismes en forma de tubercle o de persona. Després de la catarsi, arriba la sortida pausada. Com si fossin nens salvats d’El flautista d’Hamelí se surt pel prosceni, després d’haver vist els focus i els altaveus penjats de les barres, de comprovar la força dels ventiladors, amb una lleu nevada els cobreix la capelina. Divertida gamberrada amb fulles de rave.

La companyia La Trepa s’ha atrevit a adaptar Aristòfanes. De bracet de Sílvia Navarro (Negatius, Paràsits, el musical...) es delecta fent una mordaç crítica a l’ensenyament. Del foc d’Atenes a les ombres platòniques de l’actualitat. D’entrada, aquesta escapada del dramaturg de fa 2.500 anys (que La Calòrica també ha recuperat amb l’adaptació lliure d’Els ocells) ja ens anuncia una altra pugna de déus, perquè el món informàtic hostatja la informació als núvols. i, per tant, el déu que substitueix Zeus és Mark Zuckerberg. Salt mortal al segle XXI. Una broma que li permet crear una acadèmia que es debat entres dos pols: el de la fantasia i l’èxit i el de la ciència i la perseverança. En realitat, són dues caricatures d’elles mateixes. L’aire de musical plana per sobre de l’escena, com els cumulonimbus transiten juganers pel firmament amagant el sol i especulant amb un xàfec necessari. En realitat, el drama del canvi climàtic serveix per a un parell de gags, tot citant Greta Thunberg, com si fos una altra divinitat influencer del segle XXI.

A la comèdia, s’hi afegeixen elements d’actualitat com el perill de perdre el pis per una hipoteca que no es pot pagar; el consumisme compulsiu amb la compra per internet i, sobretot, el mur que es crea entre mare i filla en l’adolescència. En realitat, aquesta és la raó per mantenir la tensió, que es distreu amb unes divertides corografies (les imatges revelen una certa estètica kitsch dels Abba, però aquest cop, interpretat per quatre noies) i una nul·la informació de les xarxes socials (FlicFlac en comptes de TikTok o confondre Viquipèdia amb el nom d’un gat de Joc de trons, per exemple). Tot és una paròdia en què els banquers són més malvats que el Joker de Batman i en què les mentides piadoses per no espantar la filla acaben fent perillar el mateix domicili. Les de La Trepa sintonitzen l’argument de túniques gregues amb les pantalles espurnejants dels mòbils; és una divertida fantasia caiguda del cel. Davant l’amenaça que els espectacles familiars cada cop són per a una edat més tendra, La trepa busca l’enllaç amb la preadolescència des de l’humor i amb una trama prima però prou eficaç.

Albert de la Torre ha destil·lat la fantasia filosòfica d’El Petit Príncep amb aire de tertúlia postsopar (amb la dosi mínima d’ironia per atrapar l’atenció dels que envolten la taula). El director Ramon Simó ho ha elevat tot a una mena de conte moral. Vuitanta anys després de la publicació d’aquell conte, aparentment de línia clara, blanc amb una narració de frases ben senzilles però amb unes imatges (i una profunditat) poderoses, el personatge retorna iretrona. Ho fa amb un somriure afable al rostre de Xavier Ruano, que assaja un discurs que escriu ell mateix (ben diferent de la paròdia Els reis de Shakespeare: Philippe the sixth).

Advertia l’aviador que si algú viatjant pel desert de l’Àfrica veia un infant de cabells d’or que no contesta quan se li pregunta endevinaríeu que era ell. Doncs, De la Torre (que debuta de dramaturg) insinua que, després de dècades regnant en la soledat des del privilegi i l’estigmatització opta per abdicar. Ho fa en el seu discurs de 80 anys, en l’habitual retransmissió a la població. Ho fa, després de confessar-li al seu amor, la rosa, que l’ha beneït amb la direcció del Teatre Reial perquè se l’estimava amb devoció. El públic comprova com assaja el discurs en una taula que va buidant de l’escola empírica. No vol amagar-se en cap tesi avalada per la veterinària (el coll de les girafes o els cervells dels pops els són útils però, alhora, són el seu taló d’Aquil·les). Per cert, Stefan Kaegi demostrava al Solo pour octopuss la capacitat d’empatia d’un pop cap al seu cuidador. Aquest rei, en canvi, procura ser honest amb la humanitat tot lamentant la migradesa de la persona, il·lustra una època en què tothom es creu amb més drets que deures, en què tots s’institueixen reis del seu propi palau, esclatant estèrils dins d’una bombolla d’egoisme. Com Virata, el protagonista d’Els ulls de l’etern germà opta per fugir abans de generar injustícies, tot i les seves bones intencions.Ruano vesteix camisa blanca (amb el coll alçat i uns pantalons blanc d’hípica). A mesura que es prepara pel seu discurs final es calça les botes, desembeina el floret i s’embotona la seva jaqueta amb un cert aire napoleònic. Lamenta el caràcter d’un pare (autor) temerari. Sense explicitar-ho, convoca a la imaginació com el gran valor de les persones. Una caixa dibuixada permet imaginar el xai amb la forma que es vulgui, a diferència del que pensa que en aquesta caixa s’hi ha encabit un gat que pot estar viu i mort alhora: en comptes de la física quàntica, aquest rei-exPetitPríncep canta al que és invisible als ulls. Desitja obrir les ales de la taula i poder sortir volant per sobre del públic, de les obligacions, de les misèries dels seus conciutadans. Opta per la llibertat sigui en el món (i el planeta) que aterri. Ha volat massa, ha visitat massa bombolles, ha esperat l’amiga guineu molt abans de l’hora convinguda com per conformar-se en un tron reial. La vida és molt més fumoditat que cap súbdit (o responsable de manteniment!) li exprimeixi les darreres llimones d’un arbre caduc.