8. Temps de silenci “TANCO ELS ULLS I RECORDO”

Les famílies Dalmau, Comes i Hernández van protagonitzar la primera sèrie d’època de la televisió catalana, amb una ambientació que arrencava el 1935 i acabava el 2000. La veu en off al principi de cada capítol en va ser un senyal característic. Primer va ser la de Cristina Dilla en el paper d’Isabel Dalmau, la jove burgesa que vivia a la fictícia plaça del Blat de Barcelona. A partir del capítol 41, va ser la filla de la Isabel, Núria Ribalta (és a dir, l’actriu Sara Loscos), qui deia que, després d’uns quants anys sense escriure res, volia reprendre els dietaris de la seva mare, que ja s’havia mort.

El primer capítol passava l’estiu del 1935: “Va ser l’últim que vam poder passar unes vacances sense sobresalts, sense por. Tanco els ulls i recordo.” La narradora tenia sempre un to nostàlgic, ple de transcendències i de pensaments ensucrats. Parlava com si efectivament tanqués els ulls i les emocions se l’emportessin. Ella hauria dit “com el vent que s’emporta les fulles del cor”. Fixem-nos-hi: “Jo estimava l’estiu i tots els plaers que m’oferia” (capítol 1); “El món semblava trencar-se en mil bocins” (capítol 2); “El meu primer fill va néixer en un dia preciós. Un dia d’aquells que anuncien la fi de l’hivern i l’arribada de la primavera. Els raigs de sol es filtraven a través de les cortines i dibuixaven a la paret una ombra que a mi em va semblar la figura d’un àngel. L’àngel de la vida, vaig pensar” (capítol 8).

Enmig del repàs històric i social, hi havia una història d’amor platònic: la de la Isabel Dalmau amb el Ramon Comes (Àlex Casanovas), de classes socials ben diferents. “Tots dos estàvem tancats en una altra presó més incerta. La presó de les mirades, els gestos, les paraules que no ens podíem dir” (en aquest cas, la narradora es referia al seu marit, el Frederic Ribalta, que interpretava Pep Ferrer). “Tots dos fèiem el possible per evitar qualsevol trobada, i les poques vegades que coincidíem fugíem de seguida l’un de l’altre després d’haver intercanviat unes paraules corteses” (en aquest cas, la narradora es referia al sempre cortès, falaguer i agradívol Ramon).

Temps de silenci es va començar a emetre el 2001, el mateix any que la mítica sèrie espanyola Cuéntame cómo pasó. Però els Dalmau van arribar abans. El primer capítol es va emetre el 17 de gener. No sembla, doncs, que Cuéntame s’inspirés en el to de la veu en off, que es va mantenir fleumàtic al llarg de cinquanta-dos capítols i dos de resum: “Tard o d’hora la veritat, totes i cadascuna de les veritats que amagàvem i que miràvem d’ofegar dins nostre, havien de sortir a la llum” (capítol 12); “Cada dia les paraules fluïen sense haver de fer cap esforç, com si haguessin estat dins meu molt de temps, esperant el moment per sortir” (capítol 34); “La Carmeta no va poder contenir les llàgrimes. La Carmeta. La nostra Carmeta” (capítol 39). La Carmeta era interpretada per la malaguanyada Àngels Poch.

Els títols dels capítols solien tenir una sola paraula: Destins, Recances, Aparences, Miratges, Secrets... La sèrie es va reemetre l’estiu del 2006 amb motiu del 70è aniversari de l’inici de la Guerra Civil espanyola.