8. Temps de silenci “TANCO ELS ULLS I RECORDO”

Les famílies Dal­mau, Comes i Hernández van pro­ta­go­nit­zar la pri­mera sèrie d’època de la tele­visió cata­lana, amb una ambi­en­tació que arren­cava el 1935 i aca­bava el 2000. La veu en off al prin­cipi de cada capítol en va ser un senyal carac­terístic. Pri­mer va ser la de Cris­tina Dilla en el paper d’Isa­bel Dal­mau, la jove bur­gesa que vivia a la fictícia plaça del Blat de Bar­ce­lona. A par­tir del capítol 41, va ser la filla de la Isa­bel, Núria Ribalta (és a dir, l’actriu Sara Los­cos), qui deia que, després d’uns quants anys sense escriure res, volia repren­dre els die­ta­ris de la seva mare, que ja s’havia mort.

El pri­mer capítol pas­sava l’estiu del 1935: “Va ser l’últim que vam poder pas­sar unes vacan­ces sense sobre­salts, sense por. Tanco els ulls i recordo.” La nar­ra­dora tenia sem­pre un to nostàlgic, ple de trans­cendències i de pen­sa­ments ensu­crats. Par­lava com si efec­ti­va­ment tanqués els ulls i les emo­ci­ons se l’empor­tes­sin. Ella hau­ria dit “com el vent que s’emporta les fulles del cor”. Fixem-nos-hi: “Jo esti­mava l’estiu i tots els pla­ers que m’ofe­ria” (capítol 1); “El món sem­blava tren­car-se en mil bocins” (capítol 2); “El meu pri­mer fill va néixer en un dia preciós. Un dia d’aquells que anun­cien la fi de l’hivern i l’arri­bada de la pri­ma­vera. Els raigs de sol es fil­tra­ven a través de les cor­ti­nes i dibui­xa­ven a la paret una ombra que a mi em va sem­blar la figura d’un àngel. L’àngel de la vida, vaig pen­sar” (capítol 8).

Enmig del repàs històric i social, hi havia una història d’amor platònic: la de la Isa­bel Dal­mau amb el Ramon Comes (Àlex Casa­no­vas), de clas­ses soci­als ben dife­rents. “Tots dos estàvem tan­cats en una altra presó més incerta. La presó de les mira­des, els ges­tos, les parau­les que no ens podíem dir” (en aquest cas, la nar­ra­dora es refe­ria al seu marit, el Fre­de­ric Ribalta, que inter­pre­tava Pep Fer­rer). “Tots dos fèiem el pos­si­ble per evi­tar qual­se­vol tro­bada, i les poques vega­des que coin­cidíem fugíem de seguida l’un de l’altre després d’haver inter­can­viat unes parau­les cor­te­ses” (en aquest cas, la nar­ra­dora es refe­ria al sem­pre cortès, fala­guer i agradívol Ramon).

Temps de silenci es va començar a eme­tre el 2001, el mateix any que la mítica sèrie espa­nyola Cuéntame cómo pasó. Però els Dal­mau van arri­bar abans. El pri­mer capítol es va eme­tre el 17 de gener. No sem­bla, doncs, que Cuéntame s’ins­pirés en el to de la veu en off, que es va man­te­nir fleumàtic al llarg de cin­quanta-dos capítols i dos de resum: “Tard o d’hora la veri­tat, totes i cadas­cuna de les veri­tats que amagàvem i que miràvem d’ofe­gar dins nos­tre, havien de sor­tir a la llum” (capítol 12); “Cada dia les parau­les fluïen sense haver de fer cap esforç, com si hagues­sin estat dins meu molt de temps, espe­rant el moment per sor­tir” (capítol 34); “La Car­meta no va poder con­te­nir les llàgri­mes. La Car­meta. La nos­tra Car­meta” (capítol 39). La Car­meta era inter­pre­tada per la mala­gua­nyada Àngels Poch.

Els títols dels capítols solien tenir una sola paraula: Des­tins, Recan­ces, Apa­ren­ces, Mirat­ges, Secrets... La sèrie es va ree­me­tre l’estiu del 2006 amb motiu del 70è ani­ver­sari de l’inici de la Guerra Civil espa­nyola.