PER CONÈIXER CHANTAL AKERMAN

Sight and Sound va anunciar fa uns mesos que Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1080 Bruxelles és la pel·lícula més votada en el conjunt de les llistes d’uns 1.600 “experts” que van respondre a l’enquesta de la revista cinematogràfica anglesa. Així és que Sight and Sound va anunciar la pel·lícula de la directora belga Chantal Akerman (1950-2015) com la “millor de la història del cinema”, a parer, és clar, dels votants. Una sorpresa que ha originat controvèrsia. N’hi ha d’escandalitzats pel fet que aquesta obra minoritària, que mostra la quotidianitat d’una mestressa de casa durant 193 minuts, passi al davant d’“obres mestres” de directors com ara Hitchcock i Welles, per esmentar-ne només dos amb films (Vértigo i Citizen Kane, respectivament) que han figurat abans al capdamunt d’aquesta llista, renovada cada deu anys.

Però també hi ha qui celebra aquesta subversió del cànon: sempre és interessant repensar-lo. És “Jeanne Dielman”, realitzada l’any 1975 amb l’actriu francesa Delphine Seyrig com a protagonista, la millor pel·lícula de la història del cinema? No ho és, com tampoc ho és qualsevol altra. Com tampoc, posem per cas, hi ha un millor quadre de la història de la pintura. En tot cas, un motiu de celebració és que amb aquesta elecció es faci més visible una obra certament excepcional que fa atenció a accions (com ara preparar el menjar, parar la taula, rentar els plats) sense èpica que, associades als “rols femenins”, encara són escassament presents en el cinema i menys amb tanta minuciositat: fer veure allò que, de tant vist, ha deixat de veure’s. Hi ha una certa fascinació davant la gestualitat mostrada, però també s’hi percep que la dona és una presonera d’aquell àmbit domèstic. Jeanne Dielman, vídua que es prostitueix per sobreviure, executa les feines de manera ritual. Dins de la repetició apareix una variació inesperada (les patates es couen massa i ha de tornar a bullir-les) que introdueix el caos en un món aparentment endreçat. A partir d’aquí, hi ha una progressió dramàtica amb què va fent-se perceptible un malestar en la protagonista fins a arribar a una acció radical.

En tot cas, el valor de l’obra de Chantal Akerman no es redueix només a Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1080 Bruxelles. Per això és important que, des del 24 de febrer, la plataforma Filmin hagi posat a l’abast no només aquesta pel·lícula, sinó deu més prou representatives d’una cineasta de culte amb una obra aliena a la comercialitat que per això mateix és desconeguda pel públic majoritari. Entre la selecció, hi ha el curt Saut ma ville, que Akerman va realitzar quan només tenia 18 anys i que acaba amb una explosió en una cuina que simbolitza un desig de rebentar-ho tot d’acord amb l’esperit del 1968. També Je, tu, il, elle, en què Akerman posa el propi cos per exercir una transgressió que no és aliena al seu lesbianisme; News from home, amb imatges estàtiques de Nova York i la veu de la directora que llegeix unes cartes de la seva mare; Les rendez-vous d’Anne, en què una cineasta, alter ego de la mateixa Akerman, deambula per diverses ciutats europees; D’Est, un viatge a l’Europa de l’Est, d’on eren originaris (concretament, de Polònia) els seus pares, supervivents dels camps d’extermini nazis, i No home movie, que acaba amb la mort de la mare d’Akerman, que va suïcidar-se uns mesos després. Imatges, amb sons i silencis, d’una cineasta que pressuposa un espectador actiu perquè pensi mentre observa com passa el temps. Cineasta del vagareig, dels exilis i de la malenconia que, tanmateix, de vegades feia comèdies i musicals com un desig de la joia de viure.