PER CONÈIXER CHANTAL AKERMAN

Sight and Sound va anun­ciar fa uns mesos que Jeanne Diel­man, 23 Quai du Com­merce, 1080 Bru­xe­lles és la pel·lícula més votada en el con­junt de les llis­tes d’uns 1.600 “experts” que van res­pon­dre a l’enquesta de la revista cine­ma­togràfica anglesa. Així és que Sight and Sound va anun­ciar la pel·lícula de la direc­tora belga Chan­tal Aker­man (1950-2015) com la “millor de la història del cinema”, a parer, és clar, dels votants. Una sor­presa que ha ori­gi­nat con­trovèrsia. N’hi ha d’escan­da­lit­zats pel fet que aquesta obra mino­ritària, que mos­tra la quo­ti­di­a­ni­tat d’una mes­tressa de casa durant 193 minuts, passi al davant d’“obres mes­tres” de direc­tors com ara Hitch­cock i Welles, per esmen­tar-ne només dos amb films (Vértigo i Citi­zen Kane, res­pec­ti­va­ment) que han figu­rat abans al cap­da­munt d’aquesta llista, reno­vada cada deu anys.

Però també hi ha qui cele­bra aquesta sub­versió del cànon: sem­pre és interes­sant repen­sar-lo. És “Jeanne Diel­man”, rea­lit­zada l’any 1975 amb l’actriu fran­cesa Delp­hine Sey­rig com a pro­ta­go­nista, la millor pel·lícula de la història del cinema? No ho és, com tam­poc ho és qual­se­vol altra. Com tam­poc, posem per cas, hi ha un millor qua­dre de la història de la pin­tura. En tot cas, un motiu de cele­bració és que amb aquesta elecció es faci més visi­ble una obra cer­ta­ment excep­ci­o­nal que fa atenció a acci­ons (com ara pre­pa­rar el men­jar, parar la taula, ren­tar els plats) sense èpica que, asso­ci­a­des als “rols feme­nins”, encara són escas­sa­ment pre­sents en el cinema i menys amb tanta minu­ci­o­si­tat: fer veure allò que, de tant vist, ha dei­xat de veure’s. Hi ha una certa fas­ci­nació davant la ges­tu­a­li­tat mos­trada, però també s’hi per­cep que la dona és una pre­so­nera d’aquell àmbit domèstic. Jeanne Diel­man, vídua que es pros­ti­tu­eix per sobre­viure, exe­cuta les fei­nes de manera ritual. Dins de la repe­tició apa­reix una vari­ació ines­pe­rada (les pata­tes es couen massa i ha de tor­nar a bullir-les) que intro­du­eix el caos en un món apa­rent­ment endreçat. A par­tir d’aquí, hi ha una pro­gressió dramàtica amb què va fent-se per­cep­ti­ble un males­tar en la pro­ta­go­nista fins a arri­bar a una acció radi­cal.

En tot cas, el valor de l’obra de Chan­tal Aker­man no es redu­eix només a Jeanne Diel­man, 23 Quai du Com­merce, 1080 Bru­xe­lles. Per això és impor­tant que, des del 24 de febrer, la pla­ta­forma Fil­min hagi posat a l’abast no només aquesta pel·lícula, sinó deu més prou repre­sen­ta­ti­ves d’una cine­asta de culte amb una obra ali­ena a la comer­ci­a­li­tat que per això mateix és des­co­ne­guda pel públic majo­ri­tari. Entre la selecció, hi ha el curt Saut ma ville, que Aker­man va rea­lit­zar quan només tenia 18 anys i que acaba amb una explosió en una cuina que sim­bo­litza un desig de reben­tar-ho tot d’acord amb l’espe­rit del 1968. També Je, tu, il, elle, en què Aker­man posa el propi cos per exer­cir una trans­gressió que no és ali­ena al seu les­bi­a­nisme; News from home, amb imat­ges estàtiques de Nova York i la veu de la direc­tora que lle­geix unes car­tes de la seva mare; Les ren­dez-vous d’Anne, en què una cine­asta, alter ego de la mateixa Aker­man, deam­bula per diver­ses ciu­tats euro­pees; D’Est, un viatge a l’Europa de l’Est, d’on eren ori­gi­na­ris (con­cre­ta­ment, de Polònia) els seus pares, super­vi­vents dels camps d’exter­mini nazis, i No home movie, que acaba amb la mort de la mare d’Aker­man, que va suïcidar-se uns mesos després. Imat­ges, amb sons i silen­cis, d’una cine­asta que pres­su­posa un espec­ta­dor actiu perquè pensi men­tre observa com passa el temps. Cine­asta del vaga­reig, dels exi­lis i de la malen­co­nia que, tan­ma­teix, de vega­des feia comèdies i musi­cals com un desig de la joia de viure.