UN FENOMEN DE LA POESIA

Rupi Kaur (Pan­jab, 1992) és una poeta d’ori­gen indi que ha venut més de 10 mili­ons d’exem­plars entre els seus tres lli­bres de poe­sia i el d’assaig. S’ha con­ver­tit en un feno­men mun­dial a par­tir de pro­pa­gar la seva obra per les xar­xes. Té 4,5 mili­ons de segui­dors a Ins­ta­gram, i els seus reci­tals mul­ti­tu­di­na­ris són pro­gra­mats arreu del món, com si fos una estre­lla de la música pop. Als 4 anys va emi­grar amb els seus pares al Canadà. A l’ins­ti­tut va començar a difon­dre els seus poe­mes anònima­ment i al cap d’un temps (2014), els va difon­dre per la xarxa, amb il·lus­tra­ci­ons. La seva història és cone­guda. Va publi­car un tre­ball uni­ver­si­tari, unes foto­gra­fies en què mos­trava taques de sang mens­trual a la roba i als llençols, que van ser cen­su­ra­des, un fet que la va fer viral.

Llet i mel (Empúries, 2022) és la seva pri­mera obra, i l’ha traduït al català Bel Olid. Va ser publi­cada el 2014 per ella mateixa, i al cap de setze mesos, després de ser edi­tada per un segell comer­cial, ja havia venut 1 milió d’exem­plars, fet que la va situar al pri­mer lloc de la llista de best-sellers del New York Times durant setanta-set set­ma­nes. Des­taca pel seu mis­satge femení d’empo­de­ra­ment. Els seus temes són comuns: violència, abús, femi­ni­tat, amor i alli­be­ració. Escriu amb fra­ses reta­lla­des, molt visu­als, sense pun­tu­a­ci­ons, en home­natge a la seva llen­gua ori­gi­nal. Alguns poe­mes els acaba amb una línia en cur­siva, com si fos un hash­tag. Uti­litza una retòrica ama­ble. A diferència de la queixa quo­ti­di­ana, denun­cia els fets vis­cuts. Té argu­ments per fer-ho. La seva sua­vi­tat i sim­pli­ci­tat és un fet que atrau els joves. La seva ora­li­tat crea addicció, escrita a ritme de sig­ni­fi­cats, des­pu­llada, alli­be­rada de figu­res literàries. És com si els poe­mes es pogues­sin des­fer, de tan lleu­gers que sem­blen. Aquesta és la seva gran força. Mini­ma­lisme? Pot­ser sí. El lli­bre, això segur, està il·lus­trat i dis­se­nyat, amb tacte per ella mateixa, amb dibui­xos line­als, molt con­ci­sos. Té un estil que va bas­cu­lant entre tex­tos ins­pi­ra­dors, cura­tius i con­fes­si­o­nals, amb alguns ele­ments que sem­blen de ficció, epi­gramàtics. Hi ha epi­so­dis de mal­trac­ta­ments, com el text per­tor­ba­dor en què des­criu una sessió al tera­peuta a par­tir d’un abús sexual. També conté poe­mes apa­rent­ment inno­cents. Ens parla sobre la veu pròpia, sobre els seus drets, sobre l’edu­cació fami­liar. La figura del pare és omni­pre­sent en la pri­mera part del lli­bre. Són tex­tos molt breus i molt con­tun­dents, en què va pas­sant de pan­ta­lla.

Hi ha moments que sem­bla una versió suau de Bukowski, i en d’altres sem­bla una versió actu­a­lit­zada de Martí i Pol. Hi ha un poema visual, poderós, que neix d’un dibuix de la seva vagina: “T’han ense­nyat que les teves cames són una parada tècnica per als homes.” La seva poe­sia marca una fron­tera entre crítica, femi­nisme i decep­ci­ons amo­ro­ses, en què mos­tra tot el catàleg (ràbia, ten­dresa, agres­si­ons, desig, plaer, fra­cas­sos, rela­ci­ons absor­bents). Hi ha poe­mes que sem­blen con­ce­buts per ser difo­sos per les xar­xes, com fla­ma­ra­des, com piu­la­des, ras­cant la temàtica pròpia dels ado­les­cents que van crei­xent i crei­xent. Em pre­gunto si l’ado­lescència l’exhau­rim, tal com exhau­rim la infància. També des­taca pels seus poe­mes eròtics. Com­para els pre­li­mi­nars amb les cor­des d’una arpa. Escriu amb res­pecte i tacte, de forma con­seqüent. No és una poeta que par­teixi de referències clàssi­ques, tal com ho van ser les grans poe­tes ame­ri­ca­nes del segle XX. En això, com a influ­en­cer, trenca una manera de fer poe­sia. El lec­tor, que no hi bus­qui grans cons­truc­ci­ons. En alguns casos sem­blen poe­mes d’auto­a­juda, neces­sa­ris, ja que tots neces­si­tem ajuda, d’una manera o d’una altra. Plan­teja els poe­mes com una forma d’edu­cació, amb cons­tants avi­sos sobre rela­ci­ons tòxiques. Avi­sats estem.