QUE L’AMOR T’ACOMPANYI
A Woody Allen, com a bon fill de Darth Vader que soc, no li vaig perdonar durant molt de temps que fos qui arrabassés a Star Wars els Oscars a millor pel·lícula, millor director i millor guió original, per molt bona que els culturetes del moment diguessin que era. És clar que per edat no la vaig veure fins que em van començar a créixer els pèls i vaig començar a anar a la Filmoteca, l’espai natural per poder-te rascar la barbeta mentre comentes una pel·lícula en sortir. Aleshores, ja em va agradar, tot i que la considerés una pel·li de personatges que parlen i parlen, caminen i parlen, condueixen i parlen, s’asseuen i parlen, mengen i parlen i, fins i tot, fan l’amor i parlen. Tampoc, per edat, tocava entendre-la del tot i, com passa amb tantes coses, com les relacions mateix, calia madurar per abraçar-la i estimar-la profundament, com vaig fer més tard. Ara, quaranta-sis anys després, tornar-la a veure ha estat descobrir com de familiar l’he sentida.
Annie Hall es considera una de les grans comèdies romàntiques de tots els temps, i malgrat que Woody Allen sigui al·lèrgic als premis, aquell Oscar va suposar la seva consagració com a cineasta de primera divisió, per moltes comèdies lleugeres que hagués fet. Ho va aconseguir en uns anys que van marcar un abans i un després en la indústria cinematogràfica nord-americana, que acomiadava l’era daurada de Hollywood per deixar pas a la dels blockbuster, donant més pes que mai a una maquinària greixada per fer diners. És meritori, doncs, que Annie Hall s’endugués la preuada estatueta, tot i ser un film que va guanyar 40 milions de dòlars, molt menys que qualsevol millor pel·lícula moderna i, segurament, menys que el pressupost que tenen per rodar-les.
Amb Annie Hall, Woody Allen va destil·lar el cànon de personatges que marcarien la seva carrera. D’una banda, Alvy Singer, que ell encarnava esborrant les línies que separen la ficció de la realitat: un home tan savi com neuròtic, culte i romàntic, però amb unes inseguretats que desesperen fins i tot l’apuntador (que és ell). De l’altra, Annie Hall, interpretada per Diane Keaton (també amb un punt de realitat aclaparadora, una actriu que en realitat es deia Diane Hall): intel·ligent, maca, divertida, distreta, un punt naïf i, sobretot, més jove que ell... (silenci incòmode).
Bé, tornem a la pel·lícula. El que destaca és que està vertebrada a partir de diàlegs i monòlegs constants que es fusionen magistralment. La majoria, basats en l’experiència vital, perquè talment com descriu el crític Roger Ebert, “ell viu a fi de parlar sobre viure”. Podria semblar lenta; gens ni mica, va amb la cinquena marxa i això la fa fresca, vibrant i ben viva (encara avui dia, per molt que la societat hagi, o no, evolucionat).
Annie Hall va trencar amb els estereotips i va patentar una nova figura de la dona (urbanita) moderna. Mentre Alvy es mira el melic tot i la fascinació que sent per Annie, en realitat és ella qui condueix no només el cotxe (de forma caòtica i un pèl accelerada), sinó la relació de parella. Mentre ell s’autoenganya buscant amb lupa la perfecció (que ni de bon tros té), ella, en canvi, en aquesta etapa d’autoconeixement, accepta les rareses del seu company fins que es cansa que la controli i nota que li frena la carrera; aleshores, decideix escollir la seva felicitat pròpia.
Per aquest camí d’amor i desamor i pena per l’amor perdut, Allen ens regala grans frases, d’aquelles per emmarcar: “Alvy, ets incapaç de disfrutar de la vida. Ets com Nova York, una illa dins de tu mateix.” O aquella, lapidària, que trenca tabús i mites romàntics: “Cada quant tenen sexe?», els pregunten els psiquiatres, respectivament, en plena crisi. “Quasi mai, tres vegades a la setmana”, contesta ell. “Constantment, tres vegades a la setmana”, diu ella.
