QUE L’AMOR T’ACOMPANYI

A Woody Allen, com a bon fill de Darth Vader que soc, no li vaig per­do­nar durant molt de temps que fos qui arra­bassés a Star Wars els Oscars a millor pel·lícula, millor direc­tor i millor guió ori­gi­nal, per molt bona que els cul­tu­re­tes del moment digues­sin que era. És clar que per edat no la vaig veure fins que em van començar a créixer els pèls i vaig començar a anar a la Fil­mo­teca, l’espai natu­ral per poder-te ras­car la bar­beta men­tre comen­tes una pel·lícula en sor­tir. Ales­ho­res, ja em va agra­dar, tot i que la con­si­derés una pel·li de per­so­nat­ges que par­len i par­len, cami­nen i par­len, con­du­ei­xen i par­len, s’asse­uen i par­len, men­gen i par­len i, fins i tot, fan l’amor i par­len. Tam­poc, per edat, tocava enten­dre-la del tot i, com passa amb tan­tes coses, com les rela­ci­ons mateix, calia madu­rar per abraçar-la i esti­mar-la pro­fun­da­ment, com vaig fer més tard. Ara, qua­ranta-sis anys després, tor­nar-la a veure ha estat des­co­brir com de fami­liar l’he sen­tida.

Annie Hall es con­si­dera una de les grans comèdies romànti­ques de tots els temps, i mal­grat que Woody Allen sigui al·lèrgic als pre­mis, aquell Oscar va supo­sar la seva con­sa­gració com a cine­asta de pri­mera divisió, per mol­tes comèdies lleu­ge­res que hagués fet. Ho va acon­se­guir en uns anys que van mar­car un abans i un després en la indústria cine­ma­togràfica nord-ame­ri­cana, que aco­mi­a­dava l’era dau­rada de Hollywood per dei­xar pas a la dels block­bus­ter, donant més pes que mai a una maquinària grei­xada per fer diners. És meri­tori, doncs, que Annie Hall s’endugués la pre­uada esta­tu­eta, tot i ser un film que va gua­nyar 40 mili­ons de dòlars, molt menys que qual­se­vol millor pel·lícula moderna i, segu­ra­ment, menys que el pres­su­post que tenen per rodar-les.

Amb Annie Hall, Woody Allen va des­til·lar el cànon de per­so­nat­ges que mar­ca­rien la seva car­rera. D’una banda, Alvy Sin­ger, que ell encar­nava esbor­rant les línies que sepa­ren la ficció de la rea­li­tat: un home tan savi com neuròtic, culte i romàntic, però amb unes inse­gu­re­tats que des­es­pe­ren fins i tot l’apun­ta­dor (que és ell). De l’altra, Annie Hall, inter­pre­tada per Diane Kea­ton (també amb un punt de rea­li­tat acla­pa­ra­dora, una actriu que en rea­li­tat es deia Diane Hall): intel·ligent, maca, diver­tida, dis­treta, un punt naïf i, sobre­tot, més jove que ell... (silenci incòmode).

Bé, tor­nem a la pel·lícula. El que des­taca és que està ver­te­brada a par­tir de diàlegs i monòlegs cons­tants que es fusi­o­nen magis­tral­ment. La majo­ria, basats en l’experiència vital, perquè tal­ment com des­criu el crític Roger Ebert, “ell viu a fi de par­lar sobre viure”. Podria sem­blar lenta; gens ni mica, va amb la cin­quena marxa i això la fa fresca, vibrant i ben viva (encara avui dia, per molt que la soci­e­tat hagi, o no, evo­lu­ci­o­nat).

Annie Hall va tren­car amb els este­re­o­tips i va paten­tar una nova figura de la dona (urba­nita) moderna. Men­tre Alvy es mira el melic tot i la fas­ci­nació que sent per Annie, en rea­li­tat és ella qui con­du­eix no només el cotxe (de forma caòtica i un pèl acce­le­rada), sinó la relació de pare­lla. Men­tre ell s’auto­en­ga­nya bus­cant amb lupa la per­fecció (que ni de bon tros té), ella, en canvi, en aquesta etapa d’auto­co­nei­xe­ment, accepta les rare­ses del seu com­pany fins que es cansa que la con­troli i nota que li frena la car­rera; ales­ho­res, deci­deix esco­llir la seva feli­ci­tat pròpia.

Per aquest camí d’amor i desa­mor i pena per l’amor per­dut, Allen ens regala grans fra­ses, d’aque­lles per emmar­car: “Alvy, ets incapaç de dis­fru­tar de la vida. Ets com Nova York, una illa dins de tu mateix.” O aque­lla, lapidària, que trenca tabús i mites romàntics: “Cada quant tenen sexe?», els pre­gun­ten els psi­quia­tres, res­pec­ti­va­ment, en plena crisi. “Quasi mai, tres vega­des a la set­mana”, con­testa ell. “Cons­tant­ment, tres vega­des a la set­mana”, diu ella.