L’etern germà de La Perla 29

La Perla 29 ha res­ca­tat el seu pri­mer mun­tatge, Els ulls de l’etern germà com a ban­dera dels seus vint anys de tra­jectòria. Estarà en car­tell a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya fins al 19 de març. Efec­ti­va­ment, els mun­tat­ges d’Oriol Broggi (capità d’un vai­xell amb una tri­pu­lació, alhora, àmplia i fidel) sovint viuen d’aquest ritme pau­sat, d’adap­ta­ci­ons de con­tes que esde­ve­nen un cant a una manera d’enten­dre la vida, molt abans de les modes dels slow lives.

Ste­fan Zweig era un escrip­tor popu­lar i com­promès amb una Europa que somi­ava, però que no va acon­se­guir dis­fru­tar. Aquesta és la seva tragèdia per­so­nal. A Els ulls de l’etern germà narra una història que s’allu­nya del clam de ven­jança de L’orfe del clan dels Zhao, però també amb un to ori­en­ta­lit­zat, com a El cer­cle de guix cau­casià i La bona per­sona de Sezuan), i és un cant a la bon­dat, a la justícia i a la volun­tat de dei­xar inal­te­ra­ble la Terra durant tota una vida. En aquest pas­satge d’èxits que aca­ben sent vis­cuts com der­ro­tes, Òscar Muñoz i Xavier Ripoll es van pas­sant la veu del nar­ra­dor, la del pro­ta­go­nista o la del rei (que aprova paci­ent totes les deci­si­ons que el sal­ven d’una rebel·lió san­guinària al prin­cipi de la trama).

Virata és un pro­ta­go­nista con­tro­ver­tit perquè, des d’una volun­tat de prac­ti­car el bé a la comu­ni­tat, pro­voca petits ter­ra­bas­talls al seu entorn. Però, tot i els pun­tu­als ulls cla­vats de ràbia que tena­llen la seva consciència (siguin del seu germà o de la mare anònima), tot­hom entén i s’empassa unes deci­si­ons que, de tan jus­tes, es reve­len con­tra­dictòries i que sem­pre per­ju­di­quen les per­so­nes de major pri­vi­legi. Com més s’arrau­leix, més incòmode és per a tot­hom.

En aquesta posada en escena regna la bui­dor. Ni en la guerra més cru­enta, ni en el vole­iar dels ocells que es refu­gien al vol­tant de la cabana en un bosc verge, hi ha massa piu­la­dissa. Les inter­pre­ta­ci­ons són inten­ses, amb la paraula cal­mada, i els des­plaçaments equi­li­brats van com­pas­sant l’espai, on una llum baixa pot sig­ni­fi­car l’inte­rior del cas­tell, o unes ombres en una cor­tina il·lus­tren el pas­satge més bucòlic. Virata ten­deix a voler des­a­parèixer per des­grat dels seus fami­li­ars i dels seus pro­pis esclaus. Ni els gos­sos el bor­da­ran el seu viatge cap a un Nir­vana budista: Es dis­sol amb una pau i un ser­vei a l’altre que és difícil­ment tes­ti­mo­nial. Dèiem que Muñoz i Ripoll es van cedint galant­ment amb cama­ra­de­ria aquesta nar­ració, (superant la qui­e­tud d’Orgull) però no fins al punt de cons­truir una core­o­gra­fia de movi­ment i de pas­sar-se text a mitja frase com aque­lla pre­ci­osa La mort d’Ivan Ilitx. Qui al final esdevé pro­ta­go­nista és Marc Serra, l’ombra musi­cal que mai imposa, que només dis­posa. Una presència inal­te­ra­ble a La Perla 29 que expli­cita per­fec­ta­ment la manera d’enten­dre el tea­tre –i, en certa manera, la vida– d’aquest grup influït per l’essen­ci­a­li­tat de Peter Brook però tras­pas­sats també per l’èpica tràgica de Wajdi Mouawad (Incen­dis, Cels, Un obús al cor...) o amb aque­lla sor­ne­gue­ria del tea­tre de Filippo (Natale in casa Cup­pi­e­llo, Filu­mena Mar­tu­rano) i el tacte intuïtiu del cinema rea­lisme italià (28 i mig, Gior­nata par­ti­co­lare). Hi ha en el plàcid far niente una accep­tació de la vida i una tendència a evi­tar con­ta­mi­nar-la que és con­tem­pla­tiva i té una relec­tura de diàleg amb la natura prou actual.