La Perla 29 ha rescatat el seu primer muntatge, Els ulls de l’etern germà com a bandera dels seus vint anys de trajectòria. Estarà en cartell a la Biblioteca de Catalunya fins al 19 de març. Efectivament, els muntatges d’Oriol Broggi (capità d’un vaixell amb una tripulació, alhora, àmplia i fidel) sovint viuen d’aquest ritme pausat, d’adaptacions de contes que esdevenen un cant a una manera d’entendre la vida, molt abans de les modes dels slow lives.

Stefan Zweig era un escriptor popular i compromès amb una Europa que somiava, però que no va aconseguir disfrutar. Aquesta és la seva tragèdia personal. A Els ulls de l’etern germà narra una història que s’allunya del clam de venjança de L’orfe del clan dels Zhao, però també amb un to orientalitzat, com a El cercle de guix caucasià i La bona persona de Sezuan), i és un cant a la bondat, a la justícia i a la voluntat de deixar inalterable la Terra durant tota una vida. En aquest passatge d’èxits que acaben sent viscuts com derrotes, Òscar Muñoz i Xavier Ripoll es van passant la veu del narrador, la del protagonista o la del rei (que aprova pacient totes les decisions que el salven d’una rebel·lió sanguinària al principi de la trama).

Virata és un protagonista controvertit perquè, des d’una voluntat de practicar el bé a la comunitat, provoca petits terrabastalls al seu entorn. Però, tot i els puntuals ulls clavats de ràbia que tenallen la seva consciència (siguin del seu germà o de la mare anònima), tothom entén i s’empassa unes decisions que, de tan justes, es revelen contradictòries i que sempre perjudiquen les persones de major privilegi. Com més s’arrauleix, més incòmode és per a tothom.

En aquesta posada en escena regna la buidor. Ni en la guerra més cruenta, ni en el voleiar dels ocells que es refugien al voltant de la cabana en un bosc verge, hi ha massa piuladissa. Les interpretacions són intenses, amb la paraula calmada, i els desplaçaments equilibrats van compassant l’espai, on una llum baixa pot significar l’interior del castell, o unes ombres en una cortina il·lustren el passatge més bucòlic. Virata tendeix a voler desaparèixer per desgrat dels seus familiars i dels seus propis esclaus. Ni els gossos el bordaran el seu viatge cap a un Nirvana budista: Es dissol amb una pau i un servei a l’altre que és difícilment testimonial. Dèiem que Muñoz i Ripoll es van cedint galantment amb camaraderia aquesta narració, (superant la quietud d’Orgull) però no fins al punt de construir una coreografia de moviment i de passar-se text a mitja frase com aquella preciosa La mort d’Ivan Ilitx. Qui al final esdevé protagonista és Marc Serra, l’ombra musical que mai imposa, que només disposa. Una presència inalterable a La Perla 29 que explicita perfectament la manera d’entendre el teatre –i, en certa manera, la vida– d’aquest grup influït per l’essencialitat de Peter Brook però traspassats també per l’èpica tràgica de Wajdi Mouawad (Incendis, Cels, Un obús al cor...) o amb aquella sornegueria del teatre de Filippo (Natale in casa Cuppiello, Filumena Marturano) i el tacte intuïtiu del cinema realisme italià (28 i mig, Giornata particolare). Hi ha en el plàcid far niente una acceptació de la vida i una tendència a evitar contaminar-la que és contemplativa i té una relectura de diàleg amb la natura prou actual.