COMPLEXITAT METEOROLÒGICA

“L’art i la poe­sia maten / la infor­mació, que mata / la poe­sia, la qual és / morta per l’art, / mort al seu torn / pel crític.”

(Esgrima, de Car­les Hac Mor)

Vivim en un món com­plex, on nom­bro­sos fenòmens s’inter­re­la­ci­o­nen. La paraula com­plex prové del verb llatí com­plecti, que sig­ni­fica ‘abas­tar, enllaçar, envol­tar com­ple­ta­ment’, i es feia ser­vir per refe­rir-se a una cosa com­pli­cada però d’estruc­tura molt ben entre­llaçada, com podria ser, per exem­ple, la d’un cis­tell de vímet. Només fent un cop d’ull a l’exte­rior veiem aquesta com­ple­xi­tat entre­llaçada, en els eco­sis­te­mes, les rela­ci­ons huma­nes i, també, en els núvols i els fenòmens mete­o­rològics. Que sigui com­plex, però, no vol dir que sigui incom­pren­si­ble, sinó que per enten­dre’l en tota la seva ple­ni­tud no en tenim prou ana­lit­zant els ele­ments indi­vi­du­als que el com­po­nen sinó que, un cop exa­mi­nats, ens cal inte­grar-los i entre­llaçar-los. Com el poema de Car­les Hac Mor, en què cada vers té sig­ni­fi­cat per si mateix però, mal­grat que puguin sem­blar que es con­tra­di­uen, al final tot el con­junt adqui­reix un sig­ni­fi­cat que ultra­passa el de les seves parts.

Aquest mes us vull pro­po­sar dos lli­bres que exa­mi­nen aspec­tes dife­rents però com­ple­men­ta­ris de la com­ple­xi­tat del món i que per­me­ten, pre­ci­sa­ment, que ens en puguem fer una idea molt clara i com­pren­si­ble. D’una banda, la Guia de núvols i fenòmens mete­o­rològics del físic Jordi Mazón i el biòleg Mar­cel Costa, ambdós pro­fes­sors de secundària i bat­xi­lle­rat i coau­tors d’altres lli­bres sobre mete­o­ro­lo­gia. En aquesta ocasió ens ofe­rei­xen un lli­bre molt il·lus­trat i amb infor­ma­ci­ons molt clares i con­ci­ses diri­gi­des sobre­tot a joves, però extre­ma­da­ment útils a qual­se­vol edat per conèixer i iden­ti­fi­car els núvols i els fenòmens mete­o­rològics sim­ple­ment obser­vant el cel, més enllà del que la tec­no­lo­gia ens pugui apor­tar. Tor­nar als orígens obser­va­ci­o­nals d’aquesta ciència, amb una mirada científica. Com diuen a la intro­ducció, “obser­var el cel i els seus estats [no] és una acti­vi­tat molt menor, anecdòtica. [...] Juga un paper clau en el conei­xe­ment i el segui­ment de l’atmos­fera”.

D’altra banda, Les mera­ve­lles dels sis­te­mes com­ple­xos, del físic Gior­gio Parisi, que el 2021 va ser guar­do­nat amb el Premi Nobel de Física pre­ci­sa­ment per les seves recer­ques sobre els sis­te­mes com­ple­xos apli­cats espe­ci­al­ment als models climàtics i d’escal­fa­ment glo­bal. En aquest lli­bre, escrit de manera molt per­so­nal, gai­rebé íntima, ens acosta al món de la recerca científica a par­tir d’experiències vis­cu­des en pri­mera per­sona i dels des­co­bri­ments acadèmics als quals ha assis­tit durant la seva tra­jectòria pro­fes­si­o­nal. Des del vol dels estor­nells fins als ano­me­nats vidres d’espín, uns mate­ri­als magnètics en què coe­xis­tei­xen aco­bla­ments fer­ro­magnètics i anti­fer­ro­magnètics dis­tribuïts a l’atzar, pas­sant per refle­xi­ons molt interes­sants sobre com nei­xen les idees i el sen­tit mateix de la ciència. Pre­ci­sa­ment aquesta apa­rent con­tra­dicció entre aco­bla­ments fer­ro­magnètics i anti­fer­ro­magnètics és el que m’ha sug­ge­rit ini­ciar l’arti­cle amb aquest poema d’Hac Mor. Con­tra­dic­ci­ons apa­rents que, vis­tes en el seu con­junt, ben entre­llaçades entre si, donen sen­tit a la com­ple­xi­tat del món.