ENTRE LA SORPRESA I EL DESENLLAÇ

La seriosa trajectòria del poeta i narrador mallorquí Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972) s’amplia avui amb la publicació de L’art o la vida, un conjunt de biografies d’artistes i escriptors contemporanis que destaquen per la mirada del poeta sobre la realitat i les interessants aportacions que fa dins del territori de la ficció. Martorell ens fa un tast de les seves percepcions a través de personatges fonamentals com Chopin i George Sand i el seu cèlebre episodi a la Cartoixa de Valldemosa, Van Gogh i Gauguin, Frida Kahlo i Diego Rivera, Camille Claudel i Auguste Rodin, Dalí i Gala, els aguts i torturats Pavese, Kafka i Flaubert i mites com Billie Holiday, Djuna Barnes i Patti Smith, l’única que manté la vida. Psicòleg de professió, Martorell té una visió pròpia dels comportaments humans i juga amb les anècdotes fins a esdevenir un prestidigitador en les vivències de personatges prou conegut i estudiats de l’àmbit popular, fins i tot pel cinema. Una altra de les característiques de la prosa del mallorquí és que mai perd el referent poètic sobre la realitat. Sabem que els artistes no en tenen prou de viure, sinó que necessiten explicar-ho. Així, Pere Joan teixeix unes trames de deu o quinze pàgines per biografiat, en què tenim un tast de les vicissituds, amb un desenllaç inesperat que incrementarà la sensació de continuar que manté l’atenció del lector.

Cada personatge va parlant en primera persona i al final de cadascuna de les narracions es revela un fet dramàtic o un gir tràgic en la vida dels protagonistes. Claudel acusa Rodin d’haver contribuït a la seva destrucció en un manicomi per haver confessat que ella era l’autora d’alguna de les peces de l’escultor. La deixebla explica que va ser l’autora d’El pensador, cosa que la converteix en una víctima del geni. En forma de monòleg i carta a Rodin, Camille Claudel se’n penedeix després de dècades empresonada. La tensió que manté el narrador per no trencar el secret del que està passant fins al final demostra la destresa de Martorell per la ficció, fins i tot quan l’exercici és complicat. La relació entre Claudel i Rodin, com es va deteriorar, es va desenvolupant fins a arribar als últims dos paràgrafs, en què Martorell aixeca la banca per deixar-nos bocabadats. És una estructura que l’autor repeteix en aquesta sèrie. Els personatges són molt coneguts, però els aspectes i la crueltat de molts d’ells se’ns presenten de sobte, com un cop al fetge. Els girs finals inesperats són una sorpresa dins d’aquests relats magistrals, en què destaquen els últims moments de Cesare Pavese, la suposada homosexualitat de Van Gogh davant Gauguin –que al francès no li va fer gens de gràcia– i l’espiral creativa de Flaubert teixint Madame Bovary i perdent les capacitats quotidianes de la vida. També és de traca i mocador la minibiografia de la cantant Billie Holiday. El monòleg amb el metge amb qui està parlant va dirigit a demanar drogues per poder resistir els embats de la vida. Prosa de luxe d’un poeta a considerar.