JORDI LLAVINA
GUANYADOR DEL PREMI CARLES RIBA 2022
“Em fereix veure com fan servir la llengua molts catalans”
APRENDRE DE LA HISTÒRIA
“L’hem de tenir sempre present, la història. Integrar-la en la nostra realitat quotidiana. Cal que la consciència n’incorpori sempre les lliçons”Jordi Llavina (Gelida, 1968) ha rebut el prestigiós Premi Carles Riba de Poesia 2022 per Un llum que crema (Proa, 2023), un reconeixement a la seva obra i també a la seva trajectòria poètica. Llicenciat en Filologia Catalana, ha treballat en el món editorial, en el periodisme i en l’ensenyament. És un dels crítics destacats de l’actualitat (setmanalment publica crítiques literàries en aquest setmanari), i durant sis anys va dirigir i presentar el programa literari Fum d’estampa a Catalunya Cultura. Ha publicat deu llibres de poesia, entre els quals cal destacar: Vetlla (2012, Premi Vicent Andrés Estellés i Premi de la Crítica), Ermita (2017, Premi Lletra d’Or) i El magraner (2020, Premi Marià Manent). També ha publicat llibres de contes, novel·les i un estudi literari sobre Joan Vinyoli, un dels seus autors de referència.
Amb el títol del llibre vol donar una certa esperança?
Esperança és una paraula que no em desagrada, però em sembla un pèl excessiva, i potser resultaria presumptuós que veiés en la poesia esperança de res. La poesia, a mi, em procura un consol, certament. Acompanya, com la flama de l’espelma, com un llum que crema en la foscor. I m’agradaria que el lector sentís, també, aquest consol: el que procuren les paraules i el cant.
Comença amb una paraula gravada en un passamà de fusta. El passat no ens deixa.
Mai. I és feina nostra saber interpretar-lo, o, dit altrament, saber-lo fer servir en el temps irredimible que és el present, com escrivia Eliot. Fa referència a la paraula endurance, la del nom d’un vaixell que pretenia fer una expedició a l’Antàrtida, capitanejat per Ernest Shackleton. La nau es va enfonsar el novembre del 1915. Se’n va recuperar el derelicte ara fa un any. Els corcs marins havien respectat algunes parts de fusta del vaixell, entre les quals aquest passamà de la barana de la coberta on hi ha gravada la paraula. En anglès, endurance vol dir ‘resistència’. Em va colpir que el nom fes la cosa. La poesia és com una mena de peó en la mina de la memòria. Una resistència, també, contra el soroll i la barbàrie del món, contra la insubstancialitat de tanta informació de què no ens podem deslliurar fàcilment.
Hi ha reflexions elevades: “No ploris, si la història et desempara: / comença a viure arran d’aquesta fi.” Hem de viure, prescindint de la història, si es pot.
No, mai. L’hem de tenir sempre present, la història. Integrar-la en la nostra realitat quotidiana. Cal que la consciència n’incorpori sempre les lliçons, que vol dir aprendre a llegir adequadament el passat, amb la seva càrrega d’estralls irreparables, amb el seu “superàvit d’ombres”, que diria Vinyoli. Malauradament, molt sovint la història ens determina. És el que passa a tots els que fugen de les guerres o les pateixen indirectament, ja no dic els que hi han fet la pell.
Escrius cap a una concentració lingüística, severa, amb construccions molt treballades.
Per a mi la llengua, l’estil, són fonamentals. Fa més de trenta anys que treballo en qüestions relacionades amb la llengua: la correcció, l’ensenyament, l’escriptura. Em fereixo quan veig com molts catalans fan servir la pròpia llengua, quan constato com en són, de graponers! Miro de ser molt precís amb les paraules, amb les estructures que utilitzo.
També hi ha poemes més narratius. La seva etapa com a novel·lista, l’ha deixat apartada?
No sé si del tot, però, en bona mesura, sí. Jo no soc novel·lista: no tinc una imaginació novel·lesca. Sí que soc narrador, en canvi: de fet, escric molta més narrativa que no pas poesia. Però el líric és el gènere que prefereixo, i aquell en què em sembla que puc dir millor les coses que vull dir.
Es reconeix com un exponent de la prosa poètica?
No necessàriament. Me’n serveixo, quan em convé, però no sento una predilecció especial per la prosa poètica o, més concretament, pel poema en prosa.
És un poeta greu que analitza la vida i la mort.
Bé, per a mi és fonamental, això. Només puc escriure sobre allò que conec, encara que no sigui completament, o sobre allò que m’interessa molt, però que no conec prou bé o que no conec gens. Sempre hi ha exploració, en l’escriptura. Malament rai si tot es reduís a una qüestió purament lúdica.
El seu contacte amb la natura és un dels eixos del llibre. S’hi apropa, caminant, sortint de l’entorn urbà.
Des de fa molts anys, passejo, o camino, pels voltants de Vilafranca del Penedès i de la Selva del Camp, que, des de fa molts anys, són les meves dues localitats de referència. Tens raó: la naturalesa és matèria d’aquest i d’altres llibres meus. Hi pren, sempre, un protagonisme molt conscient. D’una banda, la naturalesa em permet allunyar-me de la gent, de la xerrameca sovint buida dels meus alumnes i de tants conciutadans, i abraçar el silenci. I, de l’altra, em garanteix el contacte amb unes espècies que, a diferència del que deuen considerar molts congèneres meus, no són gens mudes.
Fa descripcions sobre abelles, paisatges, pluges, plantes, muntanyes. En la natura acaba interpretant la seva vida?
La natura sempre ens forneix ensenyaments valuosos. Cal endinsar-s’hi sense prejudicis de cap mena, tenir l’oïda presta per escoltar, l’ull disposat a copsar matisos subtils. Si no es tracta exactament d’interpretar-la amb l’ajut de la naturalesa, potser sí, almenys, de conèixer-la una mica millor.
Marca uns inicis tendres i unes revelacions finals més fondes. És aquesta la metàfora: llum i després tenebres?
Voldria que la llum ho presidís tot. Que la llum servís, també, per il·luminar la tenebra, per posar-la al descobert. Per revelar allò que encara està sumit en l’ombra.
En un poema modèlic, de concentració, revela per què es lleva tan aviat.
Ha, ha, ha! Hi dic, en efecte, que ho faig perquè el temps no m’enxampi inactiu, al llit, on tindria la sensació de quedar amarrat com a la barca de Caront. Tinc una obsessió pel temps, ho admeto. O, més concretament, per l’ús que en fem.
Parlem de les seves influències, dels seus préstecs. Algunes composicions poden recordar l’estructura forta, continguda, de la poesia anglesa contemporània.
La poesia angloamericana del segle XX i del que hem viscut del XXI és inabastable! N’admiro molts autors, certament, però em fa l’efecte que per a cada poesia miro de trobar la forma particular, intransferible. Allò que William Carlos Williams anomenava la forma orgànica. Per a mi, la forma és fonamental: la poesia és forma. I, en la forma, hi ha bona part del sentit del poema.
El Premi Carles Riba és tot un reconeixement. Què representa per a vostè?
Segurament és, juntament amb el Lletra d’Or, el premi més important que he rebut. La repercussió, però, és superior a qualsevol altre, i me n’estic adonant aquests dies. M’imagino que lectors que, fins ara, no havien llegit ni un sol vers meu, ara potser s’aventuraran a comprar-se Un llum que crema i, fins i tot, qui sap, a llegir-lo. I això, com és lògic, és un goig! Perquè jo escric perquè se’m llegeixi, és clar!
Algunes de les seves obres més emblemàtiques són poemes narratius (Vetlla, Ermita) o reculls de prosa amb un poema final (El magraner). Aquest llibre és un punt d’inflexió, de canvi, en la seva obra?
És probable que sí, perquè, des del punt de vista de l’estructura, aquesta és una obra més convencional, feta de set parts que estan compostes, al seu torn, de poesies concretes, més curtes que un poema, tal com jo l’entenc (de substància més narrativa, i més llarg). Tot i això, la darrera part és un poema, “Un tros de bresca”, que cal llegir com una poètica personal.
Llegeix moltes novetats editorials per escriure les seves crítiques setmanals. Com recorda els seus inicis i com veu la situació actual de la crítica?
La situació actual de la crítica és més precària que quan vaig començar, més de trenta anys enrere (el meu primer article de crítica data de l’any 1989). Ara hi ha menys espai per a la crítica als mitjans diguem-ne convencionals (al mercat de Calaf d’internet, hi ha de tot). Això és un mal senyal. Els inicis –els meus, però suposo que els de qualsevol persona que comença a caminar en la disciplina que sigui– van ser fervorosos i un punt inconscients. Llavors, a començament dels noranta, jo era molt més agosarat que ara, més destraler. Em fa l’efecte que, com més llegeixes i més informació tens, com més has desenvolupat el teu gust estètic, més condescendent et tornes. O, com a mínim, menys sever i menys carnisser et mostres.
Com analitza la poesia catalana? Quin nivell tenim respecte a altres literatures? Quins poetes destacaria?
Crec que tenim una poesia de gran nivell, en què conviuen escoles diverses i veus d’enorme talent. La diversitat és notable! Lògicament hi ha poetes que no em diuen res, però també n’hi ha molts d’altres que m’entusiasmen. M’estimo més no citar noms, perquè no acabaríem.
CRÍTICA LITERÀRIA
“Actualment hi ha menys espai per a la crítica als mitjans diguem-ne convencionals. Això és un mal senyal”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.