UN LLIBRE DEL DESFICI

Internament és una paraula polisèmica. Pot tenir un accent, i llavors és substantiva: “Acció d’internar o internar-se; l’efecte.” Però també en pot tenir dos, com a adverbi: el que conserva de l’adjectiu femení amb què es forma –interna– i el que li correspon per l’addició del sufix ment: “D’una manera interna.”

En el cor de la seva estrena literària, Mònica Ramoneda Rueda descriu l’internament en una clínica psiquiàtrica de la protagonista, la Maia, durant tres mesos. En els últims temps, les crisis nervioses i les autolesions havien augmentat: “Primer es veu només la línia marcada, després la línia comença a tenyir-se de vermell”. Ara bé, de la primera pàgina a l’última, l’autora ens va revelant què és el que bull en la consciència de la jove, i ho fa per mitjà d’un relat que és, alhora, una confessió. Hi ha la consciència alterada per la depressió, fet que, de ben jove, fa crear un Personatge a la Maia: “El Personatge és quan faig alguna cosa i a la vegada em veig a mi mateixa fent-la.” Literatura d’allò que és intern i fa mal, molt de mal. Es posa, doncs, l’accent en els dos significats d’un mateix significant.

Kierkegaard defensava que, així com l’angoixa sorgeix davant el no-res, la desesperació és el dubte mortificant sobre un mateix. (Es tracta, per tant, d’un sentiment d’angoixa respecte a un mateix). A la primeria dels 2000, el filòsof Clément Rosset va descriure, en un diari titulat Travessia nocturna, els efectes devastadors de la depressió. Més recentment, el periodista Anxo Lugilde també ha explicat els seus trenta anys de convivència amb la malaltia. La Maia llegeix llibres d’autors “turmentats per depressions, addiccions i altres patologies mentals”. Ramoneda practica, doncs, una literatura del jo, passada pel tamís de la ficció. Amb un personatge potent, desficiós, perdut, que no deixa de pensar en “l’estigma clavat al cor”: “Soc tota una campiona en l’art de convertir en un infern una existència que, sobre el paper, ho té tot per a ser plena.” Ella no voldria sinó ser una mare de família com tantes altres, amb fills, un marit, en un ambient de placidesa o, si es vol, d’atonia moral...

La història abraça tota la vida de la protagonista, amb una primera part que comprèn el període 1980-2020, sis vegades més extensa que la segona, que abasta el lapse de temps que va del 2022 al 2025. La ficció, doncs, ens situa dos anys més enllà dels nostres dies. Llicenciada en periodisme, la Maia trobarà feina en una agència de publicitat. Aficionada al submarinisme (cal estar atents a les picades d’ullet simbòliques), s’ajuntarà amb en Magí, amb qui viurà uns quants anys i hi tindrà tres fills. “Va coincidir el moment en què ens començàvem a adonar que entre nosaltres no hi havia un amor real, real, amb el moment vital en què vam sentir la crida de la família.” És un text descarnat, escrit a pit descobert, sense concessions. Aquesta és la seva màxima virtut. No hi busqueu floritures expressives: aquí es tira pel dret. La impressió de dolor, de veritat fonda, és total, i s’imposa a una certa descurança lingüística. És la Maia mateix qui escriu, perquè en té necessitat.

“La depressió es va colant a poc a poc i primer és imperceptible.” Et fa habitar l’abisme, com diu un vers manllevat a la brasilera Hilda Hirst. La poeta, però, es referia al desig amorós: “Si et fas absent hi ha parets en mi. [...] DESIG és Un Altre. Abisme que m’habita.” En el focus de dolor de la protagonista, no hi ha cap altre, per bé que aquest altre a vegades pugui provocar o agilitar la crisi. La Maia es diu Cendrós, un cognom que ens posa en alerta. Torno a la Hirst: “¿Per ventura l’entenc, la sort, / si entrellaço la cendra de la mort / al semen de la teva vida?”

En el relat de l’ingrés, hi ha un detall magnífic. A l’habitació on la protagonista està lligada amb corretges, algú hi ha enganxat el dibuix d’un Buda amb la llegenda Si yo he podido, tú puedes. “Llegir-ho em superava”, admet. Quan ja està deslligada, l’arrenca d’una revolada i en fa un manyoc. Qualsevol projecció de futur l’exaspera. Alhora, però, escriu que, “en una clínica psiquiàtrica, esperar pot ser una ocupació a temps complet”. Aquella estada a la Unitat d’Aguts la marca de per vida. “Sabia que no volia quedar-me, però no sabia si volia sortir.” Un cop fora, es farà esborrar les cicatrius, amb el desig –debades– que així quedi esborrat el passat. Literatura del jo, sense filtres.