UN LLIBRE DEL DESFICI

Inter­na­ment és una paraula polisèmica. Pot tenir un accent, i lla­vors és subs­tan­tiva: “Acció d’inter­nar o inter­nar-se; l’efecte.” Però també en pot tenir dos, com a adverbi: el que con­serva de l’adjec­tiu femení amb què es forma –interna– i el que li cor­res­pon per l’addició del sufix ment: “D’una manera interna.”

En el cor de la seva estrena literària, Mònica Ramo­neda Rueda des­criu l’inter­na­ment en una clínica psi­quiàtrica de la pro­ta­go­nista, la Maia, durant tres mesos. En els últims temps, les cri­sis ner­vi­o­ses i les auto­le­si­ons havien aug­men­tat: “Pri­mer es veu només la línia mar­cada, després la línia comença a tenyir-se de ver­mell”. Ara bé, de la pri­mera pàgina a l’última, l’autora ens va reve­lant què és el que bull en la consciència de la jove, i ho fa per mitjà d’un relat que és, alhora, una con­fessió. Hi ha la consciència alte­rada per la depressió, fet que, de ben jove, fa crear un Per­so­natge a la Maia: “El Per­so­natge és quan faig alguna cosa i a la vegada em veig a mi mateixa fent-la.” Lite­ra­tura d’allò que és intern i fa mal, molt de mal. Es posa, doncs, l’accent en els dos sig­ni­fi­cats d’un mateix sig­ni­fi­cant.

Kierke­ga­ard defen­sava que, així com l’angoixa sor­geix davant el no-res, la des­es­pe­ració és el dubte mor­ti­fi­cant sobre un mateix. (Es tracta, per tant, d’un sen­ti­ment d’angoixa res­pecte a un mateix). A la pri­me­ria dels 2000, el filòsof Clément Ros­set va des­criure, en un diari titu­lat Tra­ves­sia noc­turna, els efec­tes devas­ta­dors de la depressió. Més recent­ment, el peri­o­dista Anxo Lugilde també ha expli­cat els seus trenta anys de con­vivència amb la malal­tia. La Maia lle­geix lli­bres d’autors “tur­men­tats per depres­si­ons, addic­ci­ons i altres pato­lo­gies men­tals”. Ramo­neda prac­tica, doncs, una lite­ra­tura del jo, pas­sada pel tamís de la ficció. Amb un per­so­natge potent, des­ficiós, per­dut, que no deixa de pen­sar en “l’estigma cla­vat al cor”: “Soc tota una cam­pi­ona en l’art de con­ver­tir en un infern una existència que, sobre el paper, ho té tot per a ser plena.” Ella no vol­dria sinó ser una mare de família com tan­tes altres, amb fills, un marit, en un ambi­ent de pla­ci­desa o, si es vol, d’ato­nia moral...

La història abraça tota la vida de la pro­ta­go­nista, amb una pri­mera part que comprèn el període 1980-2020, sis vega­des més extensa que la segona, que abasta el lapse de temps que va del 2022 al 2025. La ficció, doncs, ens situa dos anys més enllà dels nos­tres dies. Lli­cen­ci­ada en peri­o­disme, la Maia tro­barà feina en una agència de publi­ci­tat. Afi­ci­o­nada al sub­ma­ri­nisme (cal estar atents a les pica­des d’ullet simbòliques), s’ajun­tarà amb en Magí, amb qui viurà uns quants anys i hi tindrà tres fills. “Va coin­ci­dir el moment en què ens començàvem a ado­nar que entre nosal­tres no hi havia un amor real, real, amb el moment vital en què vam sen­tir la crida de la família.” És un text des­car­nat, escrit a pit des­co­bert, sense con­ces­si­ons. Aquesta és la seva màxima vir­tut. No hi bus­queu flo­ri­tu­res expres­si­ves: aquí es tira pel dret. La impressió de dolor, de veri­tat fonda, és total, i s’imposa a una certa des­cu­rança lingüística. És la Maia mateix qui escriu, perquè en té neces­si­tat.

“La depressió es va colant a poc a poc i pri­mer és imper­cep­ti­ble.” Et fa habi­tar l’abisme, com diu un vers man­lle­vat a la bra­si­lera Hilda Hirst. La poeta, però, es refe­ria al desig amorós: “Si et fas absent hi ha parets en mi. [...] DESIG és Un Altre. Abisme que m’habita.” En el focus de dolor de la pro­ta­go­nista, no hi ha cap altre, per bé que aquest altre a vega­des pugui pro­vo­car o agi­li­tar la crisi. La Maia es diu Cendrós, un cognom que ens posa en alerta. Torno a la Hirst: “¿Per ven­tura l’entenc, la sort, / si entre­llaço la cen­dra de la mort / al semen de la teva vida?”

En el relat de l’ingrés, hi ha un detall magnífic. A l’habi­tació on la pro­ta­go­nista està lli­gada amb cor­ret­ges, algú hi ha engan­xat el dibuix d’un Buda amb la lle­genda Si yo he podido, tú pue­des. “Lle­gir-ho em superava”, admet. Quan ja està des­lli­gada, l’arrenca d’una revo­lada i en fa un manyoc. Qual­se­vol pro­jecció de futur l’exas­pera. Alhora, però, escriu que, “en una clínica psi­quiàtrica, espe­rar pot ser una ocu­pació a temps com­plet”. Aque­lla estada a la Uni­tat d’Aguts la marca de per vida. “Sabia que no volia que­dar-me, però no sabia si volia sor­tir.” Un cop fora, es farà esbor­rar les cica­trius, amb el desig –deba­des– que així quedi esbor­rat el pas­sat. Lite­ra­tura del jo, sense fil­tres.