Amb nom propi

L’exposició que el Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT) dedica a Josep Royo (Barcelona, 1945), la més completa que s’ha fet mai sobre l’artista, és un “exercici de restitució”. Royo va revolucionar el món dels tapissos i ha estat reconegut com l’artista tèxtil que va crear obres monumentals amb Joan Miró i altres artistes com Tàpies. Però treballar a recer d’aquestes grans figues de l’art “va ser la seva sort i la seva desgràcia”, reconeix Carles Guerra, el comissari de la mostra que vol recuperar el seu llegat: el d’un artista que té personalitat pròpia.

L’exposició Josep Royo. Una forma oberta que cau a pes, que es pot veure fins al 28 de maig, inclou una tria d’obres pròpies de l’autor, deslligades de les col·laboracions que en els anys setanta i vuitanta va mantenir amb artistes com Joan Miró, Antoni Tàpies o Eduardo Chillida, i que van ser fruit del gran domini tècnic que tenia de la manufactura tèxtil, de la tècnica i dels materials, i que des de ben jove va aprendre a la Casa Aymat de Sant Cugat del Vallès, on es va formar i va treballar. El primer tapís que va crear amb Miró és el Tapís de Tarragona (1970), que van elaborar des d’una antiga fàbrica de farina de Tarragona, la Farinera, reconvertida en el seu taller. En van venir molts d’altres, com el del Wordl Trade Center de Nova York (1974), que feia 6x11 m i que pesava quatre tones però que va desaparèixer en l’atac a les Torres Bessones el 2001; o els de la National Gallery of Art de Washington, de la Fundació Miró i de la Fundació la Caixa.

En paral·lel a aquestes col·laboracions, Royo va dur a terme una activitat ben prolífica, va exposar a les principals galeries i es va posicionar com “un dels referents indiscutibles de l’Escola Catalana del Tapís”, segons el comissari. Però després, “de sobte, vingué l’oblit”. Segurament perquè transitava per l’ombra dels grans, però també pel tipus d’obra: “La consideració del tapís com un gènere menor, una concepció moderna de la història de l’art que margina els sabers tècnics” sumada “a les dificultats de conservació del tèxtil, han esborrat artistes com Royo”, lamenta Carles Guerra. Per això la mostra produïda pel MAMT vol donar el protagonisme a un Royo que té un nom i una obra propis. El mateix artista, que està a punt de complir 78 anys, ho deia durant la inauguració: “Aquest és un gran pas”, assenyalava, content de poder exposar “a casa”, ja que el Museu d’Art Modern es troba al mateix edifici que antigament ocupava l’Escola d’Art, on Royo va obrir l’aula de tapís i hi va crear alguns dels seus tapissos: “Ara és un goig veure’ls reunits aquí; un artista és un ésser que està sol, tancat a l’estudi, i quan veus la teva obra en un museu, penses que ha valgut la pena”, explica l’artista.

L’exposició reuneix una vintena de tapissos produïts entre els anys 1966 i 1988, i també obra sobre paper i documentació relacionada amb l’autor. El muntatge s’escapa de l’espai estricte de les sales temporals de la planta baixa i també arriba a les plantes superiors del museu, compartint així l’espai amb les obres de l’exposició permanent, la combinació perfecta.

Són uns tapissos imponents, i no només per la seva grandària. Quilos de llanes de diferents gruixos que combinen textures, colors i formes i que també incorporen draps, cordes, fustes, cànem o altres materials. “Hores i hores de treball”, reconeix Royo. Una obra “radical i sensual que revivia la tradició del tapís i el situava a l’esfera de l’art contemporani”, en paraules del comissari. Per a ell, aquesta obra, “vista retrospectivament, situa Royo com algú que va absorbir les innovacions de l’escultura moderna”. Part dels tapissos exposats pertanyen al mateix autor, i d’altres provenen de col·leccions particulars i d’entitats com ara el Museu Tèxtil de Terrassa, l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, el Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés o la Fundació Germán Lopez i Marián Sanz. No ha estat fàcil localitzar les obres, perquè es desconeixia la localització de molts dels seus tapissos i perquè d’altres s’han malmès. La recerca ha durat uns dos anys, i el resultat és, creu el comissari, un conjunt prou significatiu. També s’ha fet un rastreig documental: com que molts dels seus tapissos avui dia estan desapareguts o malmesos són vitals els testimonis fotogràfics: la mostra aplega algunes fotografies que ajuden a entendre les aportacions de Josep Royo a l’evolució del tapís modern, un bon nombre de les quals van ser preses per Francesc Català-Roca. Ara es poden veure també al MAMT. “No només és important l’exposició, sinó la recerca de materials i de documentació”, puntualitza el comissari, que insinua que algunes de les obres es podrien quedar permanentment al mateix museu. “Ara s’ha redescobert un patrimoni i cal protegir-lo per al futur.” Carles Guerra ho té clar: “Cal recuperar el nom propi de Josep Royo.”