Amb nom propi

L’expo­sició que el Museu d’Art Modern de Tar­ra­gona (MAMT) dedica a Josep Royo (Bar­ce­lona, 1945), la més com­pleta que s’ha fet mai sobre l’artista, és un “exer­cici de res­ti­tució”. Royo va revo­lu­ci­o­nar el món dels tapis­sos i ha estat reco­ne­gut com l’artista tèxtil que va crear obres monu­men­tals amb Joan Miró i altres artis­tes com Tàpies. Però tre­ba­llar a recer d’aques­tes grans figues de l’art “va ser la seva sort i la seva desgràcia”, reco­neix Car­les Guerra, el comis­sari de la mos­tra que vol recu­pe­rar el seu lle­gat: el d’un artista que té per­so­na­li­tat pròpia.

L’expo­sició Josep Royo. Una forma oberta que cau a pes, que es pot veure fins al 28 de maig, inclou una tria d’obres pròpies de l’autor, des­lli­ga­des de les col·labo­ra­ci­ons que en els anys setanta i vui­tanta va man­te­nir amb artis­tes com Joan Miró, Antoni Tàpies o Edu­ardo Chi­llida, i que van ser fruit del gran domini tècnic que tenia de la manu­fac­tura tèxtil, de la tècnica i dels mate­ri­als, i que des de ben jove va apren­dre a la Casa Aymat de Sant Cugat del Vallès, on es va for­mar i va tre­ba­llar. El pri­mer tapís que va crear amb Miró és el Tapís de Tar­ra­gona (1970), que van ela­bo­rar des d’una antiga fàbrica de farina de Tar­ra­gona, la Fari­nera, recon­ver­tida en el seu taller. En van venir molts d’altres, com el del Wordl Trade Cen­ter de Nova York (1974), que feia 6x11 m i que pesava qua­tre tones però que va des­a­parèixer en l’atac a les Tor­res Bes­so­nes el 2001; o els de la Nati­o­nal Gallery of Art de Was­hing­ton, de la Fun­dació Miró i de la Fun­dació la Caixa.

En paral·lel a aques­tes col·labo­ra­ci­ons, Royo va dur a terme una acti­vi­tat ben prolífica, va expo­sar a les prin­ci­pals gale­ries i es va posi­ci­o­nar com “un dels refe­rents indis­cu­ti­bles de l’Escola Cata­lana del Tapís”, segons el comis­sari. Però després, “de sobte, vingué l’oblit”. Segu­ra­ment perquè tran­si­tava per l’ombra dels grans, però també pel tipus d’obra: “La con­si­de­ració del tapís com un gènere menor, una con­cepció moderna de la història de l’art que mar­gina els sabers tècnics” sumada “a les difi­cul­tats de con­ser­vació del tèxtil, han esbor­rat artis­tes com Royo”, lamenta Car­les Guerra. Per això la mos­tra produïda pel MAMT vol donar el pro­ta­go­nisme a un Royo que té un nom i una obra pro­pis. El mateix artista, que està a punt de com­plir 78 anys, ho deia durant la inau­gu­ració: “Aquest és un gran pas”, asse­nya­lava, con­tent de poder expo­sar “a casa”, ja que el Museu d’Art Modern es troba al mateix edi­fici que anti­ga­ment ocu­pava l’Escola d’Art, on Royo va obrir l’aula de tapís i hi va crear alguns dels seus tapis­sos: “Ara és un goig veure’ls reu­nits aquí; un artista és un ésser que està sol, tan­cat a l’estudi, i quan veus la teva obra en un museu, pen­ses que ha val­gut la pena”, explica l’artista.

L’expo­sició reu­neix una vin­tena de tapis­sos produïts entre els anys 1966 i 1988, i també obra sobre paper i docu­men­tació rela­ci­o­nada amb l’autor. El mun­tatge s’escapa de l’espai estricte de les sales tem­po­rals de la planta baixa i també arriba a les plan­tes supe­ri­ors del museu, com­par­tint així l’espai amb les obres de l’expo­sició per­ma­nent, la com­bi­nació per­fecta.

Són uns tapis­sos impo­nents, i no només per la seva grandària. Qui­los de lla­nes de dife­rents grui­xos que com­bi­nen tex­tu­res, colors i for­mes i que també incor­po­ren draps, cor­des, fus­tes, cànem o altres mate­ri­als. “Hores i hores de tre­ball”, reco­neix Royo. Una obra “radi­cal i sen­sual que revi­via la tra­dició del tapís i el situ­ava a l’esfera de l’art con­tem­po­rani”, en parau­les del comis­sari. Per a ell, aquesta obra, “vista retros­pec­ti­va­ment, situa Royo com algú que va absor­bir les inno­va­ci­ons de l’escul­tura moderna”. Part dels tapis­sos expo­sats per­ta­nyen al mateix autor, i d’altres pro­ve­nen de col·lec­ci­ons par­ti­cu­lars i d’enti­tats com ara el Museu Tèxtil de Ter­rassa, l’Ajun­ta­ment de Sant Cugat del Vallès, el Museu d’Art Con­tem­po­rani Vicente Agui­lera Cerni de Vila­famés o la Fun­dació Germán Lopez i Marián Sanz. No ha estat fàcil loca­lit­zar les obres, perquè es des­co­nei­xia la loca­lit­zació de molts dels seus tapis­sos i perquè d’altres s’han malmès. La recerca ha durat uns dos anys, i el resul­tat és, creu el comis­sari, un con­junt prou sig­ni­fi­ca­tiu. També s’ha fet un ras­treig docu­men­tal: com que molts dels seus tapis­sos avui dia estan des­a­pa­re­guts o mal­me­sos són vitals els tes­ti­mo­nis fotogràfics: la mos­tra aplega algu­nes foto­gra­fies que aju­den a enten­dre les apor­ta­ci­ons de Josep Royo a l’evo­lució del tapís modern, un bon nom­bre de les quals van ser pre­ses per Fran­cesc Català-Roca. Ara es poden veure també al MAMT. “No només és impor­tant l’expo­sició, sinó la recerca de mate­ri­als i de docu­men­tació”, pun­tu­a­litza el comis­sari, que insi­nua que algu­nes de les obres es podrien que­dar per­ma­nent­ment al mateix museu. “Ara s’ha redes­co­bert un patri­moni i cal pro­te­gir-lo per al futur.” Car­les Guerra ho té clar: “Cal recu­pe­rar el nom propi de Josep Royo.”