9. Carme, David, cuina, menjador i llit “Deixa’m fer a mi, que tu no tens món”

Era l’època de la sèrie bra­si­lera L’esclava Isaura, l’època en què TV3 començava les emis­si­ons a les 14.15 h i el país estava a les por­tes d’unes elec­ci­ons al Par­la­ment. “Tots, de pas. Nosal­tres, sem­pre aquí”, deia un eslògan de Con­vergència i Unió. Va ser el pri­mer any de la nos­tra tele­visió i la pri­mera sèrie de pro­ducció pròpia. Una sèrie d’humor escrita per Terenci Moix.

Carme i David, cuina, men­ja­dor i llit es va estre­nar el 27 d’abril del 1984 a les 21.45 h. Van ser tretze capítols, fil­mats en vídeo, que gira­ven entorn d’una pare­lla de joves divor­ci­ats que deci­dien anar a viure junts. Ella era la Carme (Àngels Moll) i ell era el David (Car­les Velat).

La Carme era de Bar­ce­lona i tre­ba­llava de pro­fes­sora d’ins­ti­tut; era una intel·lec­tual amb caràcter. El David era un adro­guer bas­tant beneit (“super­mer­ca­der”, en deia ell) que aca­bava d’arri­bar d’un poble de l’Empordà, Palau­per­nil, i que s’auto­de­fi­nia com a vide­o­maniàtic. Es desit­ja­ven: ella l’abraçava i ell li deia que neces­si­tava “marxa”. Però, en canvi, s’ana­ven fent comen­ta­ris ofen­sius: sobre­tot ella cap a ell. “Fa pocs anys que viu a Bar­ce­lona, però no se li nota”, deia la Carme. “Ja comença a fer-se la setciències”, deia el David. “Deixa’m fer a mi, que tu no tens món”, deia ella. I també: “Nosal­tres en som, de senyors... Almenys jo.”

Com que el David era de l’Empordà, ho reflec­tia sem­pre que podia. “Em cànsut, em cànsut”, dei­xava anar en el pri­mer capítol, quan entrava al pis nou car­re­gat de vídeos. I quan la Carme li dema­nava de ser galant, és a dir, quan li insi­nu­ava que l’entrés a casa a coll, ell feia cara de no saber què volia i li deia “poc que t’entenc”. Ales­ho­res se sen­tia el riure de la gent.

L’ex del David era la Cordèlia (Lour­des Barba), una esposa nimfòmana que s’havia embo­li­cat amb tots els revi­sors de la línia de tren Maçanet-Girona, i l’ex de la Carme era el Ricard (Fran­cesc Lucc­hetti), un marit enso­pit i abo­cat a la feina. Tan abo­cat als lli­bres que la Carme li havia fet un ultimàtum: “O en Pom­peu Fabra o jo.” I el Ricard es va que­dar amb el dic­ci­o­nari. També hi sor­tia la por­tera tafa­nera de l’edi­fici, la Mag­da­lena (Maife Gil), que en el pri­mer capítol els regi­rava el pis de dalt a baix per saber qui eren aquell parell (“deuen ser púrria”, excla­mava mirant a la càmera); la mamà de la Carme (Mercè Bru­que­tes), del tot contrària a la relació de la seva filla amb aquell “fill d’un toci­naire”, i el psi­quia­tre Narcís Vulli­no­puc (Pep Sais), una mica ama­ne­rat.

Les situ­a­ci­ons còmiques eren ben diver­ses. N’hi havia una que fins i tot sor­tia a la caràtula ini­cial, amb una música ale­gre de Josep Maria Mai­nat. Resulta que la Carme i el David tenien les fotos emmar­ca­des dels seus excònju­ges al moble del men­ja­dor. En el segon capítol, a més, la Carme i el David els con­vi­da­ven a sopar... perquè el Ricard i la Cordèlia s’havien casat.