LA LLUMINOSA POESIA DE VALENTÍ PUIG

Una de les grans virtuts de la literatura catalana, perduda durant els anys de la consolidació, és la poesia. Encara en els anys setanta i vuitanta, els poetes podien crear capelletes al voltant d’algun mestre com ara Espriu, Foix, Vinyoli, Ferrater i, fins i tot, Brossa o Bartra. Totes les portes eren obertes i l’aroma de cada poeta esdevenia el perfum d’un clàssic. Tot allò ha quedat enterrat per una absurda política de premis i per la publicació d’obres de joves –i no tan joves– autors que amb prou feines coneixen quatre llibres. Situar en aquest panorama firmes com la del mallorquí Valentí Puig resulta decebedor, perquè els seus llibres són de primera qualitat, té moltes coses a dir, sap com dir-les i llegir-lo t’omple els pulmons com un xut de Vinyoli, per exemple. L’última etapa de l’obra de Puig s’ha allunyat de la novel·la i ha entrat a tot vent en la poesia, on va debutar el 1985 amb L’estiu madur. El que hauria de ser un clàssic de la nostra literatura pot quedar com un anacronisme o simplement com l’autor d’un més dels milers de llibres de poesia que es publiquen al país sense cap criteri. No hauria de ser així, perquè Puig està tocant el cel. Des de Blanc de blancs –datat l’any 2000– fins al que presentem avui, el conjunt de poemes es mereixeria una antologia d’un tipus de poesia allunyada del pseudopoder i alhora tremendament clàssica dins de la nostra tradició. Des del poema inicial, que dona títol al volum, fins als que recreen els clàssics grecs i llatins –amb el Telemac que també va utilitzar Joseph Brodsky– o els més moderns de l’apartat Galàxies porno, el conjunt és una celebració de la vida dins d’un escepticisme profund. M’ha agradat força un poema en prosa, Llibertins del no-res, en què fa una nòmina de les velles amants –ja “criatures existents en el no-res”– a la manera que el cantant Lou Bega ho feia a l’extraordinària peça Mambo N. 5. És un poema més dins la recopilació i és, alhora, una trobada d’un vitalisme sanador. Puig xuta sempre als tres pals i molts dels poemes mereixerien una ressenya individual: “Quan anava al llit amb Fàtima per força pensava en Mara. Si copulava amb Amanda tenia molt més present Rauda. Li besava el coll a Olga però in mente era Guadalupe...”

Al Poema bíblic ens situa per les geografies del Gimlet i el Dry Martini. El poderós Puig no abandona el to crepuscular, però planta cara, i el lector ho agraeix cansat de tants romanços que han convertit la nostra poesia en aluminosi. També són remarcables les petjades autobiogràfiques explícites, com la cama que ranqueja, “va pel carrer amb una bossa de súper, vençut, entre capitells esmotxats”. En una cultura que dona premis al primer il·luminat que es tira un pet, la poesia de Valentí Puig no té dret a cap dels centenars de premis que donen a ves a saber qui, a no se sap quin mèrit, a no se sap què... Ens aquestes interseccions del camí, els atabalats lectors no haurien de tenir excusa per tastar el caviar.