UNA DAMA QUE VA FER-SE INSUBMISA

En la meva aportació anterior a La República vaig referir-me al fet que part del cinema de Chantal Akerman s’ha fet visible a la plataforma digital Filmin. El cas és que aquesta empresa, que també distribueix en sales, ha proposat als cinemes projectar la pel·lícula de la directora considerada la millor de la història del cinema en l’última enquesta de la revista Sight and Sound: Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles, que, en mostrar minuciosament les tasques d’una mestressa de casa, presenta una dona que, com tantes d’altres, es presonera de l’espai domèstic. Així que, en la setmana del 8 de març, unes quantes sales han acollit, finalment, l’estrena d’un film del 1975 que a l’Estat espanyol mai no s’havia distribuït comercialment.

Aquesta circumstància és el pretext per escriure un article sobre la seva actriu protagonista, Delphine Seyrig, compromesa amb la lluita feminista, que va convertir-se en una cineasta militant en els últims anys setanta. Formant part del grup Les Insoumouses, va realitzar vídeos per “mostrar les dificultats que afronten les dones”: “Cap imatge de la televisió ni pot ni vol reflectir-vos. A través del vídeo us explicarem”, es pot llegir en un cartell de Maso et Miso, film que comenta críticament un programa de televisió presentat per Bernard Pivot que, emès l’últim dia de l’Any de la Dona declarat per l’ONU el 1975, confronta diversos homes que es burlen del feminisme, amb Françoise Giroud, que, per part del conservador Giscard d’Estaing, va ser nomenada secretària d’estat per a la “condició femenina”: Giroud és tant o més posada en qüestió que els mascles arrogants i misògins per part de les insoumouses, ja que la consideren portadora d’un feminisme acomodat que demana perdó i no vol molestar. Tot el contrari de Seyrig, que causava tanta irritació que va ser vetada per alguns productors i actors.

El seu film més notable com a cineasta és Sois belle et tas-toi (‘Sigues bella i calla’), un títol eloqüent per a un document que recull el testimoni de diverses actrius, sobretot franceses i nord-americanes, que expliquen la seva relació amb el cinema, com s’han sentit objectes i al servei d’un imaginari masculí en la mesura que els directors (i productors) eren homes. L’any 1975, amb el desig d’acordar la seva carrera com a actriu amb la seva militància feminista, no només va treballar amb Chantal Akerman encarnant Jeanne Dielman, sinó també amb dues cineastes més: l’escriptora Marguerite Duras, a la fantasmal India Song, en què encarna una dona avorrida en el seu matrimoni amb un fictici ambaixador francès a l’Índia; i Liliana de Kermadec, a Aloïse, que aborda la personalitat de l’artista suïssa Aloïse Corbaz, reclosa en un “sanatori mental” per la seva família, que la tenia per “rara”. Tres dones presoneres, alienades. Seyrig va declarar que, dirigida per dones, sentia que era còmplice de les seves creacions.

Pertanyent a una família francesa de classe alta, la insubmisa Delphine Seyrig havia encarnat amb la seva elegància dames des de L’any passat a Marienbaud, de Resnais, fins a El discret encant de la burgesia, de Buñuel, passant per l’inoblidable Madame Tabard que educa sentimentalment Antoine Doinel a Baisers volés, de Truffaut, i fins a la fada de Peau d’âne, de Demy. Una imatge fascinant reforçada amb la seva veu sensual. I és així que és molt interessant perquè Akerman va fer-li rentar plats: “El seu aspecte de dama fa que no se la identifiqui amb una mestressa de casa i fa que es vegin més els gestos de Jeanne Dielman. Els homes, habitualment, no veuen que les dones renten els plats perquè ho donen per fet”.